Fatxes tots, nazis d'Alemanya, feixistes d'Itàlia, falangistes d'Espanya. Fatxes d'Almeria i de Màlaga, caralsols de Granada, joseantonians de Madrid, carques de Burgos, ultres de Múrcia i Salamanca, nacionalsindicalistes de Lleó, franquistes de Santander, reaccionaris de Badajoz, assassins d'ocells cantaires, dels més indefens i febles, camises brunes, negres, blaves, jous i fletxes color de la sang, esvàstiques humanes, podridura xenòfoba de cada societat espantada, crueltat desmesurada, odi viu damunt dels dissidents, els diferents, els lliurepensadors, els independents, els insurrectes, els altres. Kukluxklans d’Amèrica, hitlerians d’Argentina, Xile, Paraguai, pétainistes de França, ultrareligiosos islàmics, cristians i jueus, hipernacionalistes valons, hongaresos, grecs i turcs. Racistes tots, masclistes tots fins al ridícul complet, fatxes tots, sou la prova vivent que la millor educació no serveix per a res, com van demostrar alguns erudits oficials de les SS, que el furor destructor d’Àtila pot néixer, a cada instant, al pit de qualsevol fracassat com una flor verinosa. Que encara que Jean-Jacques Rousseau ho negui, per tranquil·litzar-se, Thomas Hobbes té raó, l'home és un llop per al home. Un desgraciat que en qualsevol moment de destret pot rebentar-te el cap, ciutadà confiat, benintencionat. L'afirmació és del general George Patton: “si no estàs alerta un maleït fill de la gran puta alemany lliscarà fins a la teva posició per rebentar-te el cervell amb un maleït mitjó ple de merda”. L'estil no és dels millors, d'acord, però la sentència és exacta. Quan parla d'alemanys tots sabem, en realitat, de què parla.

De la frustració del socialisme i del comunisme europeus neix aquesta onada de descontentament generalitzat que dóna tants vots a la ultradreta. L'exemple de la França d'avui és significatiu per entendre el curiós fenomen, allà on eren els feus electorals del Partit Socialista Francès i, sobretot, del Partit Comunista, des de fa dècades pertanyen a la Concentració Nacional —Rassemblement National, abans Front Nacional—, el partit de Marine Le Pen, un partit racista, homòfob i ultranacionalista, imperialista. Després d'anys i panys de polítiques suposadament redistributives, després de nombrosíssims governs d’esquerres, progressistes i dialogants, després de votar polítics cínics i mentiders que es presentaven davant de la societat com els millors perquè eren moderns, progressistes i moderats, com els millors amics dels pobres, com els professionals de la bondat, després de mil i un polítics com ara Manuel Valls, com Felipe González, com Narcís Serra, després de tanta i tanta gauche caviar, vet aquí que tothom s'ha adonat que tots han esdevingut miraculosament rics, que alguns, fins i tot, són membres dels mateixos consells d'administració de les grans empreses que donen feina als antics polítics de la dreta. Tothom s'ha adonat que la classe mitjana europea no deixa de ser cada dia més pobra i castigada, més espoliada i emmordassada, després de tant d'eurocomunisme i de tanta socialdemocràcia guais, el fracàs de l’esquerra guapa i encantada d'haver-se conegut, és complet. I ha deixat al seu darrere la pitjor herència, una ràbia palpitant, una frustració colossals, una actitud a la contra que explica, per exemple, la vergonyosa victòria de Donald Trump sobre la senyora Clinton, que explica els vots nihilistes cada dia més nombrosos, partidaris de rebentar-ho tot, partidaris de la venjança política que ofereixen els partits fatxes. El vot de la ira a favor dels fatxes és naturalment un vot passional, d'electors traïts, desesperats, que n'estan farts de les paraules boniques dels polítics oportunistes que havien promès una societat millor. És el vot dels cornuts. Només l'independentisme català és un fenomen polític de masses que se'n manté al marge. Ho afirmen tots els principals mitjans de comunicació del planeta. Sí, efectivament, els mateixos mitjans que estan alarmats per l'augment electoral de la ultradreta espanyola, a diferència de tots els mitjans de comunicació del Madrid d'Avui, cada dia més ultranacionalista i trasbalsat, que veu com l'Estat cau a trossos.