La notícia no és que un negre supersaharià li hagi fet una tesi doctoral al president d’un govern. La notícia tampoc no és que la tesi del negre sigui de qualitat tan ínfima —els qui hem treballat de negre sabem com funciona la vanitat de l’engany— que hagi obtingut la qualificació d’excel·lent cum laude. Això passa tots els dies. L’autèntica notícia és que, arreu del món civilitzat, el desprestigi de les institucions universitàries augmenta a la trepidant velocitat que se’n creen de noves en cada racó i raconet de món. De manera que avui tothom pot constatar quina paradoxa pedagògica ens afebleix com a societat opulenta: com més recursos es destinen al coneixement menys formació tenen els ciutadans. Com més titulacions decoren els currículums personals dels universitaris, amb menys competències reals s’hi pot comptar. La impostura, la falsedat, governa impunement la major part de les universitats del planeta i només unes poques, extraordinàries i excepcionals, són les que, en realitat, ens proporcionen els avenços científics, mèdics, tècnics, les millores enlluernadores, valuoses, per al progrés tecnològic de la societat humana. Aquestes universitats de primeríssima línia són tan envejables com inimitables i és per això que el senyor Pablo Casado, per posar un exemple, va voler fer passar un curset de quatre dies a Aravaca (Madrid) per un postgrau de la Universitat de Harvard (Massachusetts). De la mateixa manera que, en el passat, els polítics reclamaven dignitat i respecte social a través d’un títol nobiliari real o inventat, avui que la sang blava ja no impressiona ningú, els títols universitaris fan el fet. Ara cal un títol acadèmic real o inventat. Ja no n’hi ha prou amb saber llegir i escriure, ja no n’hi ha prou amb ser llicenciat, cal ser com a mínim doctor, arximandrita, summe sacerdot d’Isis, cal haver inventat la pólvora, cal fer veure que s’és un savi dels més grans, coronat de llorers com Francesco Petrarca. Els polítics són grandiloqüents per naturalesa i temeraris, no en tenen prou amb ser advocats o metges competents, segurament perquè mai han estat aquesta aquesta cosa tan digna: advocats i metges competents. Com que no hi ha res més atrevit que la ignorància, avui pretenen que els admirem, que els adorem, només perquè afirmen que han fet una aportació científica transcendental per al conjunt la societat. Aquí tothom pretén haver descobert la penicil·lina quan la sopa d’all ja està inventada.

 El que està matant la universitat arreu del planeta és la perversitat de la burocràcia

No és cert que a Catalunya o a Espanya —en això som pastats, igual de necis— l’estafa universitària sigui més greu del que sol ser en altres indrets del planeta. Potser aquí la superxeria es realitza de manera més rudimentària i sigui més difícil d’empassar, potser aquí l’acudit de l’ensenyament superior ens fa riure abans de fer-nos plorar. El que està matant la universitat arreu del planeta és la perversitat de la burocràcia, la fe cega en l’acreditació documental que ens voldria fer oblidar que el paper tot ho aguanta. Com va consignar el 1992 André Lefevere a Translation, Rewriting and the Manipulation of Literary Fame el sistema universitari és una perversa màquina de producció de documentació que, normalment, mai no és llegida ni revisada. Els professors, els alumnes, els investigadors, es veuen obligats per la legislació vigent, per l’absurda normativa oficial, confonent qualitat amb quantitat, a sepultar els immensos registres universitaris amb tota mena de publicacions, amb una diarrea infinita de documentació que tapi, que amagui, que sepulti, d’alguna manera, el buit còsmic, el buit de la nostra ignorància com a societat. La universitat ja no és un indret de recerca, de coneixement ni de saber, és simplement un negoci com un altre. Un negoci de vanitat. I cal que cada vegada s’expedeixin més títols, més diplomes, més certificats. Cal que acrediti cada cop més llestos en la nostra societat. Per aconseguir-ho, ha de girar la roda. Cal nomenar més professors, tinguin o no tinguin la capacitat per ser-ho, cal que la maquinària de les titularitats continuï funcionant, cal assegurar les promocions professionals. Com si fer una aportació intel·lectual útil per al conjunt de la societat fos tan fàcil com posar-se simplement a escriure. Com si escriure fos tan senzill com picar en un teclat i com si picar en un teclat fos tan simple com picar un clau.