Per als que vam treballar a l'ABC dels noranta, Santiago Martín no és el capellà de Cuatro Caminos, ni el predicador catòlic de TVE, ni el sacerdot ultra que ha assenyalat Ada Colau com a cooperadora necessària del criminal atemptat de la Rambla per no instal·lar pilons a les zones d'especial afluència turística.

 

Santiago Martín era el cap de secció de Religió del diari que en aquells anys dirigia Luis María Anson.

 

Mentiria si digués que era un bon company. I faltaria encara més a la veritat si parlés de la seva brillantor periodística. La seva immensa capacitat per a la intriga, l'embolic i la xafarderia van fer d'ell un dels personatges més polièdrics, repel·lents i abjectes d'aquella redacció on l'habitual eren bons periodistes i millors persones.

 

Mai no se li va sentir una bona paraula de ningú ni es va veure per sobre del seu alçacoll un bon gest, tret de per guanyar-se el favor dels qui apareixien a la manxeta del diari o ell intuïa que estaven a punt de sortir-hi.

L'arquebisbat de Madrid s'ha desmarcat de les paraules del rector Santiago Martín, però no l'ha apartat de les seves funcions pastorals per practicar el mateix que han condemnat dels terroristes: generar por i odi

Mai no vaig assistir a una missa oficiada per ell i, si no hagués estat pel seu vergonyant sermó sobre els atemptats de Barcelona, mai no m'hauria atrevit a jutjar la seva tasca com a sacerdot. Sincerament, tampoc no és necessari que ho faci perquè Espanya sencera ha sabut el seu profund sentit del cristianisme, el seu amor al proïsme, la seva misericòrdia i els seus dots per predicar la pau i la concòrdia. Almenys l'arquebisbat de Madrid s'ha afanyat a desmarcar-se de les paraules del rector, si bé no l'ha apartat de les seves funcions pastorals per practicar exactament el mateix que han condemnat dels terroristes: generar por i odi.

 

Escoltar el capellà Martín des del púlpit d'una església culpar dels atemptats a les "comunistes radicals" Colau i Carmena i arengar els seus feligresos que denunciïn totes dues alcaldesses per "cooperació" en els atacs terroristes fa tant de pànic com indignació i vergonya, però sobretot demostra que el mal no descansa i l'estupidesa, tampoc.

 

Espanya està de dol; els terroristes han assassinat 15 persones; han deixat més d'un centenar de ferits; els Mossos han desarticulat en temps rècord la cèl·lula assassina que inicialment pretenia volar la Sagrada Família; els governs de Madrid i Catalunya s'han esforçat com mai a no fer explícita la desconfiança que els separa; ningú no ha donat a ningú la culpa dels morts com va passar l'11-M; les maneres oficials han estat impecables, més enllà de les estridències dels homes, dones i viceversa de les CUP...

 

Però en aquesta Espanya nostra sempre hi ha un ximple de guàrdia disposat a escampar la zitzània i demostrar que la mesquinesa no té límits i que, també, es practica en nom d'un ésser superior que uns anomenen Jesucrist i d'altres, Al·là. No hi ha fanatisme bo i si estem a favor que es controli els imams de les mesquites perquè no continuïn engendrant el pitjor de l'islam, algú hauria d'impedir que des dels púlpits d'algunes esglésies catòliques es prediqui amb tanta facilitat la malvolença i l'abominació.