Els darrers dies no sé què passa que tothom em parla del Jordi Graupera. La gent se m'acosta, em truca o em convida a dinar i em diu: "Tu que ets amic seu diga-li que vigili perquè el mataran". Els més simpàtics m'ofereixen tractes en nom de tercers i, quan els dic que la política no és el meu negoci i que parlin amb ell, em miren decebuts, com si fos un cínic o un mal amic: "Es clavarà una patacada". 

Jo somric i recordo quan començava a escriure i la gent em saludava com si fos boig o tingués una malaltia terminal. És veritat que he rebut tantes hòsties que alguns dies em fa l'efecte que em podria trencar per una mala experiència o morir d'una ferida molt petita mal curada. Quan em relaxo, de vegades m'agafa una son profunda i noto un cansament tan gran que penso que ja és només un fil d'amor molt prim el que em manté despert, amb el cap fora de l'aigua. 

Potser un dia em convertiré en el bell dorment i caldrà que vingui una rossa feminista a cavall per tornar-me a la vida. Potser el Graupera no durarà ni dos assalts i haurà de tornar a Princeton amb la cua entre les cames. Potser tots dos acabarem servint bistecs en un restaurant o de repartidors de pizzes.

L'altre dia un noi de PDeCAT em deia: "si el meu partit continua així aviat em veuràs treballant en un Mac Donalds." La veritat és que jo em vaig comprar el pis només per assegurar-me que abans de renunciar a escriure des de la intuïció hauria de fer treballs manuals per pagar-me la hipoteca. 

El Graupera es vol dedicar a la política i ara que la política passa un moment tan baix és veritat que té números per no sortir-se'n, però també aquesta és la gràcia. Sentir-te coratjós és de les coses que donen més força i que ajuden més a dormir bé a la nit, molt més que no pas sentir-se intel·ligent o bona persona. És millor encarar-se al perill voluntàriament i si cal anar a buscar-lo que no pas girar-li l'esquena i esperar de trobar-te'l per sorpresa a la porta de casa. 

El Graupera va marxar als Estats Units per no haver de triar entre deixar-se destruir el cervell per l'ambient de Barcelona o acabar a bufetades amb tothom, cosa que tampoc no es veia en cor de fer. Tot i així, no podem ajornar fins a l'eternitat l'hora de fer les coses que pensem que ens donaran el nostre lloc al món. La vida té més força que les circumstàncies i, en darrera instància, és la que ens hauria de dictar les decisions, si aspirem a no espatllar-nos amb el temps.

Jo no sé si el Graupera se'n sortirà. Fins ara ha demostrat que sap ensenyar amb gràcia les cuixes i que és bo evitant de no ficar-se en més problemes dels imprescindibles. Com l'Elisenda Paluzie, té la pell molt fina i una certa dependència de la seva gran reputació. Quan les hienes li saltin a sobre i comencin a mossegar-lo allà on li fa més mal, veurem com s'enfronta amb els propis fantasmes i quina capacitat té de reacció i de resistència. 

En tot cas, és millor arriscar-te quan encara hi ets a temps, que acabar com Salvador Cardús o Santi Vila. Em sembla que molts dels que parlen d'ell com si fos un pobre imprudent només són cadàvers que caminen i protesten com la protagonista de Los Otros. Quan la comèdia es transforma en realitat, com va passar l'1 d'octubre a Catalunya, el teatre s'incendia i tothom es socarrima el cul. Els propers anys, Catalunya assistirà a molts funerals. Veurem cremar una pira de figures i de paraules devastades. El caos devorarà l'ànima de tanta gent que ni jo mateix estic segur de si me'n sortiré.

Poques persones són conscients de la influència que tenen els petits gestos individuals en el conjunt del món i els corrents de fons que creen les veritats i les mentides que diem. A la llarga, no hi ha res una mica rellevant que hom pugui crear sense jugar-s'hi el coll. Per molt que ens pensem que hem nascut ensenyats, no és possible evolucionar sense exposar-se ni que sigui a fer el ridícul. 

Les persones de categoria prenen riscos personals. La resta viuen a través de tòpics establerts i miren sempre de trobar la forma que algú altre pagui el preu del seu pollastre.