Si la política no s’hagués tornat tan visceral, els electors independentistes que van participar en l’1 d’octubre optarien per donar suport a Gabriel Rufián en el Congrés, a Puigdemont a les eleccions europees i a les llistes de Primàries en els comicis municipals. L’acumulació de cites electorals no s’entén sense la necessitat que Madrid té de guanyar temps per banalitzar la democràcia. 

El publireportatge que Enric Juliana li va fer a Marta Pascal forma part d’aquesta estratègia i té una forta relació amb el tomb que els líders d’ERC han fet darrerament. Els vells dirigents dels partits hegemònics catalans competeixen davant de Madrid per veure qui s’ha tornat més moderat. Abans de l’1 d’octubre, competien per demostrar que eren els polítics més devots de la veu del poble.

La mateixa Marta Pascal que ara dona lliçons de democràcia a Puigdemont, li va engegar a un càrrec de confiança que demanava claredat, després de l’1 d’octubre: “Què vols que fem, que diguem a la gent que l’hem enredat?”. Atrapats entre la repressió espanyola i la voluntat dels seus votants, els dirigents que van liderar el procés han canviat l’orientació de les seves impostures per mirar de salvar els mobles.

L’estabilitat de l’Estat depèn del significat que els catalans donin a la democràcia els propers anys i Madrid utilitza els líders processistes per tal de degradar-la. Les urnes han esdevingut un Stalingrad a gairebé tots els països europeus. Els sectors socials que se senten estafats i les elits que fins ara explotaven els seus interessos econòmics a través dels grans partits es disputen el terreny amb un estira-i-arronsa cada cop més agre. 

Enlloc com a Catalunya es veu tan clar el perill que Europa corre d’abraçar una interpretació asiàtica i decadent de la llibertat individual. El que era una tendència geopolítica provocada per l’ascens de la Xina, ha trobat un enorme camp per córrer a Catalunya amb la fallida del procés. La societat catalana és un laboratori avançat del nou autoritarisme democràtic que defensen intel·lectuals desarrelats i ressentits amb Occident com Parag Khanna. 

Com que els mitjans estan dominats pels interessos de Madrid, a Catalunya els sectors d’indecisos són més susceptibles que en d’altres països de ser manipulats pels mateixos diaris que carreguen contra les fake news i el populisme. El primer pas per degradar la democràcia és fer sentir impotents els electors i controlar el relat sobre els seus límits. El tomb que han fet els líders d’ERC és ideal per començar a aplanar el camí al pragmatisme de la vella Convergència.

Pedro Sánchez necessita que el PSC guanyi a Catalunya i que el PDeCAT estigmatitzi Puigdemont, per poder pacificar el país i tornar a la sociovergència. El Front Republicà és un invent pensat per ajudar el partit de Rufián a quedar després del PSC, en les eleccions al Congrés. Seria un escàndol i un avís per a tot Europa que un partit independentista i republicà guanyés en uns comicis espanyols, per primer cop des dels anys trenta.

No és estrany que els mateixos dirigents que demanaven d’entregar les urnes a la policia ara es s’autoboicotegin per no treure més bons resultats del compte. En el panorama actual, guanyar eleccions tindria més problemes que avantatges, per uns partits que no saben què fer amb les victòries que li són servides amb safata. Si l’independentisme es continua imposant tot i la repressió, el relat de l’unionisme farà figa.

Espanya necessita excloure l’independentisme del joc democràtic, per poder associar la llibertat de Catalunya amb el terrorisme d’ETA. Els partidaris de l’autodeterminació necessiten fer com l’1 d’octubre i votar contra les pors dels seus propis partits, i les trampes que els preparen els diaris de l’Ibex35. En el conflicte amb Espanya, les urnes han deixat de ser innocents i cada cop cal tenir el cap més fred per esbrinar quin vot desgasta a cada bàndol.

El sistema fa tots els papers de l’auca per blindar-se. L’exsocialista d’ERC Ernest Maragall, per exemple, ja diu que vol governar Barcelona amb els Comuns i Junts per Catalunya mentre mira d’evitar els debats amb Jordi Graupera, el candidat sorgit de les primàries. Tot i així, l’independentisme encara té marge per treure rendiment de les urnes abans que les elits de l’Estat estiguin en condicions d’abandonar obertament la democràcia.