És entendridor de veure com les forces de l’imperi espanyol conspiren per tornar a les dinàmiques polítiques que van mantenir dempeus el règim de la Transició. El passat torna sempre com una tragicomèdia fosca i grotesca, quan el futur no acaba de néixer. Així va emergir l’Alemanya nazi com una caricatura del militarisme prussià, o l’Espanya franquista com una mòmia del liberalisme castellà del segle XIX.   

A Catalunya, la sociovergència només té marge per ressuscitar en la mesura que el nacionalisme espanyol toqui els timbals que van portar Franco a aliar-se amb Hitler i Mussolini. Durant la Transició, el PSC ja va participar del cop d’Estat que va destruir la UCD amb la complicitat del rei i de la dreta espanyola. Fraga va acceptar l’hegemonia del PSOE a canvi de buidar-la de contingut ―i de no acabar a la presó per crims contra la humanitat―. 

Ara els borbons i la dreta espanyola tornen a deixar la Moncloa als socialistes amb la mateixa condició de fa tres dècades. Igual que González als anys vuitanta, Sánchez serveix perquè el neopujolisme miri de segrestar el cor de la població indígena, ajudat pels insults i la buidor màgica dels falsos moderats. Per tal que Marc Álvaro i Jordi Juan puguin posar en un mateix sac l’ANC, el president Puigdemont i Jordi Graupera cal que els líders d’ERC s’acostin al tarradellisme demencial del PSC.

L’entrevista que La Vanguardia va fer aquest cap de setmana a Josep Maria Bricall és un exemple magnífic de com l’arribada de l’apocalipsi fa sortir els morts de sota terra. Durant la Transició, la pedanteria afrancesada de Bricall va servir per envernissar de cultura i d'esperit gestor la submissió de Catalunya a les fanfarronades de Tejero. Pujol, que pensava igual que Bricall, va interpretar el paper de pagès astut i sorneguer per mantenir a ratlla la voluntat de ser del poble català. 

Per reconduir l’independentisme, Espanya intenta ara que ERC es dissolgui amb el PSC i que les primàries impulsades per Graupera i l’ANC es confonguin amb el món convergent. Com ja s’ha assenyalat, l’única diferència entre el discurs de Rufián, Jordi Sànchez i Puigdemont és que els líders d’ERC abracen obertament la rendició. Com Bricall, tant els uns com els altres creuen que cal fer bondat perquè “amb els castellans no t’hi pots barallar”.

Espanya intenta ressuscitar els fantasmes de 1939 per tornar al 1978, però cada dia es troba en situacions que li trenquen el guió. Les imatges de la ministra del PSOE marxant d’un homenatge a les víctimes de Mauthausen no sols posen de manifest la dificultat de tornar al passat. També posen de manifest la dificultat d’utilitzar-lo impunement per despertar els fantasmes d’una època en la qual els catalans encara érem tractats de polacos en una burla-homenatge a les matances de Katyn.

L’aparició de llaços grocs a Mauthausen recorda que, sense la contribució de Hitler i Mussolini, el castellà seria anecdòtic als Països Catalans i que, sense el franquisme, Madrid no hauria intentat aturar el referèndum a cop de porres. Per això l’Enric Juliana em va dir un dia, seguint el mateix raonament de Bricall, que “els catalans de 1930 no es pensaven que els castellans serien capaços d’actuar amb la virulència amb què ho van fer”. 

Això pot ser veritat en la mesura que el trauma de la guerra de 1714 va durar fins al 1940, quan Catalunya va quedar a zero. És llavors que es fa palès que el general Prim, Francesc Cambó i el coronel Macià es van equivocar de creure que podrien resoldre a través de l’astúcia una situació creada per la força. Tot i així, si els nostres avantpassats van tenir un mèrit, és que van defensar el seu país a pesar de les conseqüències que tenia fer-ho en una Europa àvida la sang i foc.

Avui, les idees de bomber de López Burniol i l’ambició lerrouxista d'Albert Rivera són més perilloses per Espanya que no pas l’independentisme, que es limita a defensar el dret a l’autodeterminació. Rivera és el producte més degenerat de tots els intents que les classes colonials barcelonines han fet d’intentar modelar l’Estat per adaptar-lo als seus interessos. Així com Pablo Casado i Sánchez s’entendran igual que es van entendre Fraga i González, Rivera va pel seu compte.

Mentre els amics de López Burniol intenten que Catalunya torni a la dialèctica sociovergent a través de Maragall i Puigdemont, a Espanya, Rivera recordarà tard o d’hora a la cort de Madrid per què Franco va haver de pelar José Antonio, o per què la UCD va haver de ser destruïda amb un cop d’Estat. Quan això passi, val més que l’independentisme hagi fet la feina i s’hagi tret de sobre els polítics que s’han rendit i les reencarnacions del passat que la sociovergència intenta reanimar amb sarsueles de pa sucat amb oli.