L’altre dia esmorzava a la terrassa de la pastisseria més famosa del port de Llançà, que és de l’actual alcalde. Ens havia atès una noia esblanqueïda i rossa que havia arribat d’Eslovàquia tot just feia una setmana. Tenint en compte el context, hauria dit que encara era d’hora. Però els nens i els turistes estrangers són matiners i sort en vam tenir de trobar un racó en aquell mar espès de taules i cadires.

De sobte, mentre mossegàvem l’entrepà de pernil dolç, un senyor ens va interrompre amb la intenció de preguntar-nos alguna cosa. No teníem cap conversa transcendent i de seguida el vam atendre. “Aquest entrepà ―havia dit jo― em fa pensar en el pati del col·legi, quan les comèdies no eren tan barroques.” “Tens raó que ara a tot arreu hi posen més pa que formatge", havia respost la meva senyora.

La conversa avançava com el dia, acaronada pel ritme del mar i per aquesta brisa neta que circula abans que el sol reescalfi l’ambient i l’aire sembli grapejat per unes mans suades. “Perdoneu ―ens va dir el senyor, en un castellà de general carlí, que donava un toc d’autoritat desconcertant al seu vestuari de platja―, oi que sou de Llançà?” L’home ens va explicar que ell i la seva parella eren de Navarra i que volien veure el campionat de motos a la tele.  

Jo només conec Llançà per un acudit que el pare explicava amb molta gràcia. És possible que avui dia aquest acudit es considerés un excés xenòfob, però a mi em feia petar de riure i me’l feia repetir sovint, quan era petit i estiuejava a Llafranc: “Doni’m un bitllet per Llançà, sisplau", deia el pare amb veu de catalanet. ”¡De ninguna manera ―continuava adoptant un castellà de funcionari abrandat―, si lo va a tirar, no pienso vendérselo!” Com que no podia ajudar, vaig mossegar l’entrepà i vaig esperar que la meva senyora respongués alguna cosa. 

“No ho sé ―va dir ella―. Al carrer d’aquí darrere hi ha el Bar Pirata, que té tele. Potser pots demanar que et posin el canal que vulguis.” El senyor va quedar un instant fora de joc i, tot seguit, va aclarir amb una barreja d’incomoditat i desconcert. “Perdona, és que si em parles en català, no entenc res del que dius.” Jo vaig somriure i vaig pensar en la cambrera eslovaca que ens havia atès sense problemes. La dona del senyor em mirava amb complicitat. Es notava que no tenia ganes de tancar-se a veure un campionat de motos. 

“Em sap greu, és que no parlo el castellà”, va respondre la meva senyora. “Però l’entenc molt bé, eh, si me’l parles no se m’escapa res de res. T’he dit que vagis a mirar al Bar Pirata", va repetir gesticulant més del que ja és habitual. El pobre home mirava de processar la situació: “A Navarra també parlem el basc”, va balbucejar, just a temps perquè la seva dona afegís de forma sorneguera i venjativa: “I ens aniria molt millor si féssim igual que aquesta noia”. 

Bar Pirata, vaig intervenir, mirant de fer de traductor. L’home vacil·lava, però no pas perquè dubtés si trobaria o no el bar. Una part d’ell estava ofesa; l’altra volia disculpar-se en nom de la nació espanyola, que ja es veia que tampoc no era ben bé la seva. Va intentar, “con todo el respeto”, començar un debat polític. “Escolta ―el va tallar la meva senyora―. Ens has preguntat una cosa i te l’hem respost amablement.” Bar Pirata, vaig tornar a afegir, per assegurar-me que podria veure les motos.

La meva senyora i jo vam continuar la conversa allà on l’haviem deixat. Vaig comentar que l’entrepà de pernil dolç, tan natural i casolà com el servien, em feia pensar en Llançà. Tot i que va ser una de les primeres poblacions empordaneses a tenir estació de tren, no ha embogit amb el turisme. Ha fet el negoci just per viure bé, sense brillantors impostades, ni especulacions urbanístiques disfressades de pintoresquisme o de falsa modernitat. La parella de les motos es va acomiadar amb un “agur”, la senyoreta eslovaca ens va venir a cobrar.

―Una setmana, eh? ―li vaig preguntar.

―Una setmana ―va riure amb pressa, abans de córrer a atendre una altra taula.

Llançà no és perfecte, però el gavadal de bunyols que s’hi han fet al llarg de la història han quedat força suavitzats per la manca de pedanteria i avarícia dels seus habitants. Els polítics hi podrien venir a aprendre alguna cosa. I també els anomenats antifeixistes i aquests que es pensen que combaten la ultradreta amb la seva retòrica fantàstica de postmodern esguerradet.