La política catalana té una malaltia que es pot veure a Joc de Trons, a les pel·lícules de Walt Disney i a les millors novel·les romàntiques. Quan els herois se senten insegurs, miren de tornar als paradisos que els van fer feliços. De vegades, fins i tot intenten reproduir-los d’una manera artificial, però curiosament mai no hi troben el descans que hi buscaven. En general només hi troben l’infern que volien evitar.

Aplicat a Catalunya, les enquestes que fan alcalde Maragall són fruit d’un clima promogut per una oligarquia que fa anys que mira de tornar al 2005, és a dir, a la situació anterior a l’esclat de l’independentisme. La revifada del PSC i la utilització gratuïta del castellà per part d’ERC i PDeCAT són fruit d’aquest ambient de perdedors. L’evolució d’Ada Colau cap a l’estètica del xandall forma part de la mateixa tendència regressiva.

Per por de topar de cara amb l’estat espanyol, Rufián es refugia en els discursos republicans dels seus pares i Puigdemont busca el suport de madrilenys comprensius com feia l’antiga CiU. L’espanyolització de TV3 i el Parlament, o alguna piulada sobre el Barça en castellà d’Antoni Puigverd, posen de manifest fins a quin punt l’empresonament dels líders processistes ha despertat els vells fantasmes.  

Mentre l’Estat prepara els espanyols per poder esclafar Catalunya per la força, en nom de la democràcia, els polítics d’ERC i PDeCAT es deixen arrossegar per la temptació de tornar a una època idíl·lica que no podran ressuscitar. Els partits de la Transició han perdut el control de l’Estat i qui mana des del 3 d’octubre és el Rei. Vox és el partit de la Zarzuela i ha arrasat a les casernes i entre els ciutadans que tenen permís d’armes. 

En els paradisos socialistes que enyora Maragall, o els seus amics Iceta i Mascarell, ja només hi queda l’exèrcit espanyol. N’hi ha prou de veure el retrat del rei que la Zarzuela ha presentat fa poc. L’artista ha pintat el monarca desplaçat a la part inferior del quadre, deixant la part de dalt buida com un discurs de Ciutadans. La mirada d’odi del borbó, representada amb un detallisme minuciós, és més pròpia d’un autòcrata que no pas d’un líder europeu. 

El quadre sembla un homenatge als escarnis que Goya i Velázquez van pintar per denunciar l’Espanya negra, però adverteix del futur que ens espera, si badem. Mirant de tornar enrere o de conservar la posició amb polítics del passat, perdem un temps preciós i aplanem el camí a la violència de manera inconscient. Des del moment que l’Estat va aliar Vox amb els jutges i la policia que no hi ha marge perquè Catalunya i Espanya comparteixin urnes de manera justa.

No hi ha res que Catalunya pugui negociar amb l’Estat, excepte un desmantellament del país similar al de 1939, però vestit de democràcia. L’única incògnita que queda per resoldre és si Catalunya serà capaç de desenvolupar una cultura política prou forta amb el temps que té abans del proper xoc o bé si serà arrossegada un altre cop per l’aquelarre espanyol de moda, com va passar el 1580, el 1640, el 1705, el 1870 o el 1936. 

Si l’independentisme de Barcelona queda sota el comandament de polítics socialistes com Maragall i Mascarell, Catalunya no es podrà defensar quan les esquerres espanyoles es col·lapsin. La manera com va acabar, en una situació més favorable a l’actual, l’aliança entre Soraya i Junqueras, ja anticipa quin destí espera als intents d’Iceta i Maragall de promoure un referèndum de tres preguntes o qualsevol altra solució de saldo. 

Quan ERC i PDeCAT intenten dominar l’independentisme des de dalt, amb l’ajut de l’oligarquia socialista, amplien els límits de la repressió possible perquè fan més difícil als catalans de defensar-se. Si Jordi Graupera entra a l’Ajuntament la connexió entre polítics i el poble que va defensar les urnes l’1 d’octubre revifarà i agafarà contingut institucional. En la mesura que l’independentisme recuperi la confiança i torni a pensar ofensivament es podrà a avançar als moviments de l’estat espanyol i tindrà una oportunitat de vèncer, quan el Rei torni a perdre els papers.