L’objectiu principal de les primàries no és pas fer emergir el talent del país, ni molt menys defensar un món de sants, és anorrear les cúpules dels partits que fins ara han impedit l’aplicació del resultat de l’1 d’octubre. Les primàries han de servir per oxigenar els espais que l’autonomisme ha cremat i per plantar la llavor d’una democràcia catalana genuïna, independent dels interessos de Madrid. 

A les primàries no s’hi presenten necessàriament els millors, s’hi presenten els supervivents, que no és ben bé el mateix, tot i que de vegades s’hi pugui assemblar força. La regeneració, la meritocràcia, la transparència, aquestes idees que se solen associar a les primàries, demanen un marc de llibertat que ara no tenim. L’idealisme democràtic serviria de poc si els ciutadans no poguessin liquidar primer, en una urna, les agendes polítiques controlades per Espanya. 

Les primàries són una idea guanyadora perquè la seva funció principal és recosir la fractura existencial que l’1 d’octubre va obrir entre el carrer i la política. Des de la celebració del referèndum, la distància que separa els polítics dels seus votants va més enllà dels discursos i de les idees i cal crear un espai que permeti reconstruir, des de la base, i sense traumes, el sistema de representació que legitima les institucions davant del poble.

Mentre els polítics de partit veuen la independència com una fita que no compensa el risc de perdre el nivell de vida que l’autonomia els promet, els votants perceben que, si Catalunya no aconsegueix la independència aviat, Espanya utilitzarà la globalització per acabar de destruir els seus interessos i les seves ambicions. Aquestes dues actituds, que venen de dues maneres molt diferents de viure i de patir la repressió, només es poden intentar fer convergir i harmonitzar a través dels exercicis de democràcia radical. 

Com s’ha fet evident el darrer any, el sistema autonòmic es va pensar com un dic de contenció per poder defensar sempre, en darrer terme, la unitat d’Espanya. Avui mateix ja és massa fàcil de comprendre per què Catalunya Ràdio i TV3 parlen més de Vox que no pas de les primàries. La utilització que els partits de la Generalitat fan d’alguns temes sensibles em recorda els dicteris que Trump llança contra la immigració, o que Dalí s’amagava darrere d’un bigoti més llarg del normal, durant la dictadura.

Tenint en compte que els esforços que els partits van fer per folkloritzar la idea del referèndum no van impedir que Espanya se’l prengués seriosament, els intents de silenciar les primàries difícilment impediran que el sistema autonòmic s’erosioni fins a la medul·la. ERC i PDeCAT poden reunir-se per consensuar estratègies contra una proposta que afecta la base del seu poder. També poden identificar les primàries amb Jordi Graupera, perquè sempre és més fàcil mirar de controlar o d’eliminar una persona que no pas una idea.

El que ja no podran evitar és que la filosofia de les primàries els arrossegui cap a impostures cada vegada més grotesques o cap a la destrucció de les agendes i dels vincles que els connecten amb Espanya. En els dos casos, tard o d’hora el sistema autonòmic es col·lapsarà, i el mandat de l’1 d’octubre només necessitarà uns polítics, sorgits de les urnes, que el vulguin aplicar. Al capdavall, com explicava l’altre dia Bru de Sala, les cartes són prou bones i els alemanys ja han superat els tics nazis que van permetre Franco assegurar-se 70 anys de pau.