Vox és el fill histèric de les pors que el dret a l’autodeterminació ha anat escampant entre els sectors de Barcelona i de Madrid que viuen de l’ocupació de Catalunya. Si Catalunya ja fos independent, el partit de Santiago Abascal tindria poca raó de ser. Si la Generalitat hagués perdut el referèndum de l’1 d’octubre, el PP seria encara el partit alfa d’Espanya.

Si els espanyols no haguessin destruït el prestigi de la seva pròpia Constitució, a força de negar el dret a l’autodeterminació de Catalunya, Vox seria un partit residual que atiaria l’odi contra els immigrants. Ara, en canvi, s’ha convertit en la solució desesperada que la malmesa democràcia espanyola busca per sortir del desori provocat per la hipocresia i les mentides dels partits que van fer la Transició.

Així com Catalunya busca en les primàries una forma de regenerar la seva política nacional i de donar un exemple de civisme i d’esperança a Europa, Espanya es va enfonsant en les velles fórmules de sempre, monitoritzades des de França. A tot Occident, la crisi institucional ha abocat els països a buscar respostes en la seva història i sembla que l’estat espanyol no vol aprendre dels errors. 

Mentre Madrid utilitzi policies per frenar la voluntat democràtica de Catalunya, la llegenda negra atraparà Espanya una vegada i una altra. No cal llegir gaires diaris per veure que alguns partits de Barcelona poden tenir la temptació de fer front contra Vox amb l’objectiu il·lús de reivindicar-se. Si agafen aquest camí, contribuiran a alimentar el monstre espanyol i acabaran de perdre el poc prestigi que els resta.

Els anys trenta ja ens van ensenyar com acaben els fronts amb els partits de Madrid, tant si són de caire monàrquic com republicà. També ens van ensenyar què passa quan una oligarquia decadent intenta utilitzar un demagog per pervertir la democràcia i assegurar els seus privilegis. Després de tants anys de parlar de nazis i de psiquiàtrics, els periodistes i els polítics espanyols ja tenen els titelles que buscaven.

Si Catalunya es treu de sobre els polítics que han impedit la independència, Vox perdrà el fons de veritat que defensa i quedarà fora de context. Sense uns polítics catalans disposats a fer-se passar per víctimes, el partit d’Abascal deixarà de tenir una funció redemptora i serà fàcil eliminar-lo. Vox és la versió espanyola del processisme de classe mitjana més frenètic, que no entén per què es grapeja de manera gratuïta la seva bandera i la seva democràcia. 

Tants anys de no nacionalisme i de polítics madrilenys jugant amb Catalunya per assaltar la Moncloa, han donat a Andalusia el privilegi de ser el bressol de la nova ultradreta. Franco deu tocar les castanyoles. Però, després de 40 anys d’hegemonia socialista, l’esquerra tripartita hauria de deixar un moment el megàfon de l’antifeixisme i plantejar-se seriosament si el PSOE no hi té molt a veure.