II
El mapa del Roger sobre les emocions m’ha fet pensar en el paper que he intentat jugar com a escriptor. Em sembla que he escrit per no haver d’assumir com a meves interpretacions del món que em semblaven destructives. Tot ho he escrit per defensar-me de la desmoralització i de la por subterrània que percebia al voltant meu. Tots els llibres que he tret deuen alguna cosa a un assaig d’Alain Finkielkraut que vaig llegir quan començava periodisme: La humanidad perdida.
Tot va començar amb una intuïció sobre la cultura europea que a Catalunya es percep millor que enlloc. Tothom té por de la veritat d’una manera instintiva, com els animals temen al foc. Però la veritat, alhora que és dolorosa, també et dona força per viure, si hi ha amor i poder per explorar-la. És per aquest motiu que quan un país se sent derrotat, els seus enemics acaben de rematar-lo envilint la seva classe dirigent, perquè tot ell s’ensorri en la comèdia i el deliri i es clavi sense ajut la darrera punyalada.
El pensament racional contemporani europeu s'ha allunyat de la veritat perquè intenta amagar la base emocional dels seus discursos. La càrrega sentimental que porten els discursos que permeten mantenir cohesionats els vells estats nació és massa negativa per legitimar-los. Liderar des d’una negativitat de fons no arregla res, per molt Macron que siguis. Finkielkraut ho explicava, fa 15 anys, en El passat imperfecte: la por a repetir les carnisseries del passat està asfixiant Europa en la seva pròpia història.
A Catalunya aquesta por ha amagat sota un vernís d’escepticisme i de falsa neutralitat tones de complexos i de ressentiment. El no-nacionalisme, el pactisme, el diàleg, la tolerància, la unitat, l’equidistància, la moderació, la convivència i el seny formen part d’un paquet de tòpics recurrents que es llegeixen des del record de males experiències que no només no han estat païdes, sinó que, a més, es neguen amb l’il·lús propòsit d’enterrar-les en l’oblit.
La il·lustració, que l’espanyolisme reivindica per blanquejar la seva intolerància, es va fer des d’una alegria i des d’un optimisme genuí. Voltaire i Diderot es van fer un tip de plorar i de riure. Les elits il·lustrades vivien estupendament, no pensaven corsecades pel sentiment de culpa. Així van arribar a confondre el pollastre que cada dia trobaven a la seva taula amb el pollastre que la majoria de la gent no havia menjat mai, és veritat.
L’universalisme va ser creure que Versalles era més important que París, que llavors era una ciutat bruta i perillosa com poques en el món. Però els il·lustrats no menyspreaven el paper que les emocions juguen en el pensament, com els robotets vestits d’Emilio Tucci que l’espanyolisme vol encimbellar. Tampoc no les idealitzaven, ni les banalitzaven com els independentistes que cantaven “no tinc por” a les manifestacions.
Els il·lustrats creien que la raó donava a l’home l’oportunitat de canalitzar la seva energia interna i d'expressar la seva sensibilitat d’una manera clara, universal però genuïna. Pels il·lustrats, la racionalitat brillava especialment quan servia per expressar qualitats de caire espiritual com ara la imaginació, la intuïció o els sentiments.
El Velódromo
Les habilitats analítiques dels matemàtics i dels economistes, que ara són tan valorades, pertanyien a una categoria secundària, per als pensadors del segle XVIII. Voltaire, el filòsof de Càndid i l’hortet, va escriure: “Quan passa una cosa, la majoria de la gent tendeix a escarnir les causes que no es veuen, però el que caldria escarnir són aquests saberuts que dubten que existeixin”.
Quan la industrialització i la revolució francesa van alliberar les masses, la impotència i la frustració van passar a formar part de la cultura popular i del debat polític. Com que la cultura il·lustrada tendia a sobrevalorar la intel·ligència i la força suggestiva del benestar material, va venir la reacció romàntica, que idealitzava l'heroisme, els instints primaris i el tancament en un mateix.
Aquest segon paradigma, que tendia a construir la racionalitat des d’emocions negatives, es va col·lapsar igual que ho va fer el paradigma de la il·lustració després de provocar també unes quantes carnisseries. Si els il·lustrats van ser vistos com els causants de la revolució francesa i de les guerres napoleòniques, la responsabilitat de les dues guerres mundials va caure sobre el romanticisme, que havia tingut un paper cabdal en la democratització d’Europa.
Com que tant la il·lustració com el romanticisme van fallar, orfes de referents, els discursos de la guerra freda es van articular des de l’abstracció i la negació de les emocions. El consumisme va acabar de partir la gent en dues meitats absurdes. La por a tornar-se a barallar, la por a tornar a viure un bany de sang, la por a tornar a patir, en definitiva, va tendir a disfressar els discursos d’una fredor burocràtica, quan pretenien semblar seriosos, o bé d’una alegria banal, quan el que volien era persuadir o distreure.
A Catalunya això ha passat d’una manera exagerada. El final tragicòmic del govern de Junts pel Sí n’és una de les conseqüències descarnades. Des de la Guerra Civil tenim por d’anar a buscar els referents a l’edat mitjana, que és la nostra època gloriosa, perquè ens fa por pensar des d’emocions positives. Reconstruïm la història a través de referents dramàtics, negatius, perquè la por a tornar a patir és més forta que les ganes de tirar endavant i tornar a créixer.
En comptes de Jaume I, idealitzem el 1714. La historiografia catalanista d’abans de la guerra es movia entre la batalla de Muret i el compromís de Casp. En canvi, el catalanisme que es va reconstruir sota el franquisme, amb Ernest Lluch i Jordi Pujol al capdavant, va menysprear els historiadors dels anys trenta per “romàntics” i va posar l’accent en el 1714.
Víctor Balaguer va fer el mateix a mitjans del segle XIX, quan va necessitar crear una èpica que servís per encaixar Catalunya dins Espanya, després dels bombardejos d’Espartero. Heus aquí una forma d’explicar per què després de l'1 d'octubre el govern va poder posar l'accent en les porres de la policia i no en el resultat del referèndum, sense que ningú protestés gaire. El problema és que la burgesia del segle XIX estava en condicions d’aprofitar la pau amb Madrid per fer la revolució industrial i el modernisme, mentre que l’Upper Diagonal d’avui és molt poc creativa.
Encara sort que el català d’aquests darrers 40 anys té tantes coses en comú amb l’europeu de façana cosmopolita, profundament insegur i insatisfet, que Keith Lowe retrata en el seu darrer llibre, The fear and the freedom...
(Diumenge continua)