III

Jo vaig formar part de l’equip de gent que va tornar a posar el referèndum en circulació després que el president Mas intentés matar-lo amb la farsa del 9N. En el primer sopar només hi havia un polític del sistema de partits. “Em sembla que puc passar amb 2.000 euros al mes” —vaig sentir que comentava amb to fatalista, mentre punxava una anxova, calculant que si donava suport a l’autodeterminació ho pagaria car.

Curiosament, la primera reunió la vam fer en un restaurant que queda davant de la seu del club Churchill, al passatge Marimon, on també hi ha el Coure, l’Etta, l’Isop i un japonès barat i pintoresc que sembla sortit d’un film asiàtic costumista. Mesos més tard, membres del club vinculats a ERC i PDeCAT ens van intentar convèncer, al Bernat Dedéu i a mi, que “tot estava a punt” i que el més intel·ligent era concentrar-se a criticar Espanya. Ja se sap que la clau, per sentir-se liberal a Catalunya, és poder fer-te el sibarita a compte del cor dels contribuents.

Membres del club vinculats a ERC i PDeCAT ens van intentar convèncer, al Bernat Dedéu i a mi, que “tot estava a punt” i que el més intel·ligent era concentrar-se a criticar Espanya​

El referèndum ha desmuntat les dues grans comèdies de l’autonomisme: la comèdia que pretén que Catalunya forma part d’Espanya perquè vol; i la comèdia que pretén que Catalunya no és independent perquè els polítics de Madrid són els més dolents d’Europa. Si es tractava que els partits deixessin de jugar amb la gent, o que s’escanyessin amb la seva pròpia corda, l’operació ha sortit prou bé. Després dels esforços que van fer per neutralitzar l’autodeterminació amb fulls de ruta i conceptes eufemístics, era difícil que els polítics abandonessin l’actitud de murri reprimit, heretada del pujolisme.

Les mateixes raons electoralistes que van portar els partits a agafar la bandera del referèndum han impedit que entenguessin quina eina tenien a les mans. Ara miraran de fer amb els presos el mateix que CiU va fer amb Banca Catalana. Intentaran amenaçar l’Estat amb el desordre per influir en el rei i en la justícia espanyola, però no crec que els surti bé. Després del numeret que van fer a l’octubre, Madrid ja sap que ni tenen força per amenaçar a l’Estat ni tampoc no tenen capacitat per controlar la situació a Catalunya. 

Em fa l’efecte que la sort del processisme quedarà lligada a la de Podemos, que només treu el cap quan pot traficar amb les febleses catalanes i els fantasmes espanyols. Si ERC i Puigdemont no aconsegueixen majoria absoluta i depenen de la CUP per governar, m’agradarà veure què fan els Comuns, que havien de substituir el PSC en el paper de poli bo, a Catalunya. Per poc que el país aguanti, l’Estat es trobarà immers en un guirigall semblant al dels anys trenta. Això sí, sense la possibilitat de muntar una guerra civil com la de Franco que justifiqui l’aniquilació de Catalunya per la via violenta ordinària. La situació es complexa.

Intentaran amenaçar l’Estat amb el desordre per influir en el rei i en la justícia espanyola, però no crec que els surti bé

—A qui hem de votar? —em pregunten els veïns, inquiets. 

L’executiu alt i fornit, que em solia tractar amb condescendència i que, com el president Mas, es pensava que era l’encarnació del seny, sembla una altra persona. Ha deixat de mirar-me amb el paternalisme enganxifós de la gent que es pensa que la posició que ocupa en la cadena tròfica la deu exclusivament al seu talent. Abans m’aturava pel carrer per preguntar-me alguna cosa que havia dit a la tele o a la ràdio i, al final, incapaç de posar en dubte el seu vot, m’acabava dient, amb un somriure burleta: “És que no t’entenc”. 

Ara, en canvi, m’entén perfectament i així ho ha fet constar davant de tothom. També m’entén un veí baixet i calb, que porta ulleres de comptable antic, muntades sobre un nas d’ocell que li dona un aire d’home desconfiat més poruc que no pas despert. Avui aquest veí estava simpàtic. No em mirava com d’habitud amb els ulls petits, d’enuig i de sospita. Era com si el disgust que li han donat els polítics li hagués fet oblidar els matins que vaig donar a la seva senyora, quan estudiava guitarra elèctrica i tocava solos de Pat Metheny a tota castanya.

—Com ho veus? —insisteixen els veïns

La setmana de l’1 d’octubre fins i tot jo vaig arribar a pensar que teníem a l’abast alguna cosa

El meu cervell busca una sortida senzilla. No em vull embrancar en una explicació que acabi amb un debat confús i depriment. La setmana de l’1 d’octubre fins i tot jo vaig arribar a pensar que teníem a l’abast alguna cosa. Mira que anava previngut. Quan Clara Ponsatí va ser nomenada consellera li vaig dir, literalment, per no ser mal entès, tot just travessar la porta del seu despatx: “Vigila perquè intentaran eixugar-se el cul amb el teu honor.”

La Clara em va mirar amb cara de científica que no entén el resultat d’un experiment i em va demanar que m’expliqués. Li vaig dir que intentarien utilitzar independentistes de tota la vida com Joaquim Forn o el mateix Puigdemont de carn de canó per competir amb ERC i fer creure que separar-se d’Espanya és impossible. Vist en perspectiva, estic segur que Forn va acceptar ser conseller d’Interior perquè volia ser candidat a l’alcaldia de Barcelona, i que Puigdemont no tenia gaire marge per refusar ser president, com sí que el tenia, per exemple, Santi Vila, que ha trobat feina de seguida.

Li vaig dir que intentarien utilitzar independentistes de tota la vida com Joaquim Forn o el mateix Puigdemont de carn de canó per competir amb ERC i fer creure que separar-se d’Espanya és impossible

Hi ha coses que no puc escriure fins que la justícia espanyola no tingui el Nuremberg que es mereix, però encara abans del referèndum, a casa d’un amic comú, un dia que la Clara estava negre amb ERC i PDeCAT, li vaig preguntar: 

—Però que dimoni pretenen?

—Anar a eleccions, vés.

—Són bojos. Els espanyols els empaperaran.

—Vila! Calla! Tu i les teves prediccions —va cridar la Clara.

—És pura lògica —vaig remugar.

L’autodeterminació de Catalunya és legítima, el que no és legítim és utilitzar-la per mantenir el poder dins d’Espanya. És tant poc legítim especular amb un referèndum per intentar guanyar unes eleccions convencionals com intentar impedir-lo per la força. En unes autonòmiques està en joc una milionada, no pots treure el Sant Cristo Gros només per quedar-te la pasta. Hi ha gent que viu tan sotmesa que fins i tot oblida els límits que li imposa la seva submissió. 

És tant poc legítim especular amb un referèndum per intentar guanyar unes eleccions convencionals com intentar impedir-lo per la força

Quants traficants de droga s’han fet un panxó de riure quan algun camell l’ha volgut extorsionar sense tenir ni la seva força ni la seva mala llet? La gent que es pensa que la moral no existeix, tard o d’hora hi acaba topant de morros. És clar que llavors és més fàcil que pensi que li ha caigut a sobre un meteorit que no pas que es pregunti si no ha caigut massa baix. Els polítics difícilment admetran mai que són a l’exili o a la presó per culpa de la honestedat dels seus votants. Però si no s’esperaven la reacció d’Espanya és perquè havien perdut tot el sentit del bé i del mal.

En tot cas, al final ens vam concentrar i vam resoldre el problema de la Clara, que és un dels pocs membres del govern que aquells dies no va fallar. Tot i que jo mateix li havia aconsellat que dimitís si veia que ERC i PDeCAT jugaven a la ruleta russa més del compte, la setmana de l’1 d’octubre em vaig fer il·lusions. Malgrat les crítiques que li vaig fer a Puigdemont la nit del referèndum, quan va sortir a donar els resultats, i malgrat el relat que vaig fer un parell de dies abans en un sopar de 30 persones que em van escoltar estupefactes i enutjades, em vaig deixar portar per l’ambient.

És veritat que llavors no sabia que els caps de gabinet del conseller Romeva ni tan sols no parlaven anglès, per posar un exemple

És veritat que llavors no sabia que els caps de gabinet del conseller Romeva ni tan sols no parlaven anglès, per posar un exemple. Un equip de gent tan inexperta com el que Romeva tenia a la conselleria d’Exteriors no hauria estat permès ni tan sols en un govern autònomic normal i corrent. Però potser fins i tot si hagués sabut això m’hauria deixat imbuir per l’ambient. L’endemà del referèndum em vaig trobar el Sostres al Velodrómo i ell també semblava convençut que havíem guanyat, tot i que no sabés encara ben bé què. Anava amb una periodista de l’ABC més llesta que nosaltres.

—Yo pensé que ibáis ganando durante un rato —ens va dir, mastegant el castellà a l’estil basc, com si fos un chuletón. —Cuando vi que Puigdemont se escondía de la policia en un túnel como si fuera el ratón de Tom y Jerry, os di por derrotados. Con este tendero que se cree más listo que James Bond acabaréis suplicando por el Estatuto.

(Continuarà en un llibre o, mai se sap, potser l’estiu que ve)