II

El rei va despullat i la majoria de la gent no sap on mirar sense sentir-se avergonyida. Els sectors que van impulsar l’Estatut de 1978, i fins i tot els que van creure en el de 2006, comencen a adonar-se que la Generalitat és una institució espanyola vernissada de folklore. Amb el dret a l’autodeterminació prohibit i reprimit, l’autonomia esdevindrà una institució hostil per al gruix de la mateixa població que fins ara l’havia justificat i li havia donat l’ànima. 

Després del 21D veurem que, sense una il·lusió de llibertat, és difícil sostenir la democràcia. Veurem que el preu d’evitar defensar-te quan pateixes una injustícia és que, a mesura que deixes passar el temps, cada cop et vas tornant més ruc i feble. Quan et sents impotent per tornar els cops, les pors es fan cada cop més grosses. La susceptibilitat i els complexes creixen amb cada plany i l’odi, que és un mecanisme de supervivència natural, t’acaba convertint en un xaiet poruc, si no li pots donar sortida. 

Després del 21D veurem que, sense una il·lusió de llibertat, és difícil sostenir la democràcia​

Com explica Keith Lowe en el llibre que he esmentat sobre els traumes europeus, la reacció més humana davant d’una amenaça o d’una vexació és fugir o lluitar. Quan se’ns impedeix de fer una cosa o l’altre, la por deforma els pensaments i atia el sentimentalisme. Heus aquí perquè els veïns de casa els pares fan aquesta cara de desorientació, de pastoret perdut a la muntanya. Puigdemont i el seu govern no els van donar una sortida electoral creïble ni els van permetre de lluitar per defensar-se, i ara se senten idiotes i impotents. Aviat creuran que aquest és el seu estat natural, si no fem alguna cosa.

Els partits van declarar la independència gairebé sense voler. Es pensaven que continuaven dins del joc autònomic; creien que l’Estat els perdonaria ni que fos perquè no tenien més marge per continuar enredant la gent, i es va imposar la dinàmica del 6 d’octubre de 1934. Puigdemont no va declarar la independència només per por que li diguessin traïdor, com diu l'Enric Juliana, intentant ressucitar el fantasma de Lluís Companys i de la Guerra Civil. La va declarar perquè no podia convocar eleccions sense destruir el PDeCAT i regalar a ERC l’herència de Jordi Pujol. 

Quan Puigdemont va fer el gest de convocar eleccions, en el partit de Marta Pascal hi va haver plors, desmais i dimissions entre el personal més jove. Alguns s’havien cregut la comèdia, d’altres havien estat advertits que si no podien aguantar la pressió haurien de dimitir: No voldràs que expliquem que no tenim res preparat— li va etzibar Pascal a un dels seus col.laboradors. Quan va semblar que anàvem a eleccions, Jordi Cuminal va anunciar a Twitter que es donava de baixa de PDeCAT, i va córrer a registrar una formació nacionalista nova.

La va declarar [la independència] perquè no podia convocar eleccions sense destruir el PDeCAT i regalar a ERC l’herència de Jordi Pujol

Igual que va fer el president Companys el 1934, Puigdemont va donar peixet a tothom i, finalment, va voler fer un gest retòric per esquivar tant el xoc amb Espanya com amb el seu electorat. Segons alguns periodistes, el gest hauria tingut el silenci còmplice de Ciutadans i del PP, que van callar com murris quan van ser avisats que la declaració del Parlament no tindria conseqüències per no reconèixer que l’Estat estava a mercè de la Generalitat. Ara Joan Tardà ha dit a la televisió que la declaració d’independència va ser simbòlica. Encara no ha entès que, després d’un referèndum, no pots declarar la independència de forma retòrica. 

La graponeria d’alguns polítics ha superat els meus càlculs més negres, sobretot després de l’èxit de l’1 d’octubre. Jo ja sabia que si els partits picaven l’ham del referèndum no se’l podrien treure de la boca, però no em pensava que els seus líders tinguessin tan poca consciència de la força política que té l’autodeterminació. L’1 d’octubre va deixar els espanyols descol·locats perquè va treure la democràcia catalana de les mans dels polítics i dels partits i la va posar en mans de la gent del país, que la va defensar a capa i espasa.

Els espanyols difícilment es treuran mai del cap aquesta data, encara que li restin importància. El periodista Cristian Campos, d’habitud tan flamenc, va publicar tuits lacrimògens donant la independència per segura. La mateixa setmana, José Antonio Zarzalejos va demanar a l’Estat que renunciés a retenir Catalunya per la força per no perjudicar la salut de la democràcia espanyola, que tant havia costat d’edificar. Salvador Sostres va advertir al PP que una altra acció repressiva fracassada podia ser fatal per la unitat d’Espanya, sobretot si hi havia morts. 

Alguns corresponsals em van explicar que aquells dies van veure certa por a Madrid i que el canvi de seu d’algunes entitats bancàries va ser fruit de les pressions que va desencadenar aquest clima. Potser també va ser un moviment per protegir velles xarxes clientelars, en cas que el poder arribés a canviar de mans, no ho sé. La desesperació pot explicar que els espanyols enviessin emissaris a Palau per amenaçar a Puigdemont amb un bany de sang. Però les amenaces no justifiquen la gestió que el govern va fer del Referèndum, ni sobretot la manera improvitzada com hi va arribar. 

Però les amenaces no justifiquen la gestió que el govern va fer del Referèndum, ni sobretot la manera improvitzada com hi va arribar

Després de vuit anys, els polítics independentistes no estaven preparats per aprofitar un escenari tant avantatjós perquè, en el fons, no havien fet mai res per fabricar-lo —la gent ho havia fet sempre tot per ells. La reacció del país, combinada amb els jocs de mans que el govern havia fet, va rebentar una estratègia que pretenia matar mosques a canonades. Ara es veu clar que Junts pel Sí es va aferrar a la idea del referèndum per poder aprovar els pressupostos, per no haver de reconèixer que el seu full de ruta era pòlvora mullada i, en darrer terme, per intentar forçar una negociació amb l’Estat que no havia de portar necessàriament a l’aplicació del resultat que sortís de les urnes. 

Jo vaig formar part de l’equip que va tornar a posar el referèndum en circulació després que el president Mas intentés matar-lo amb la farsa del 9N, i en el primer sopar només hi havia un polític del sistema de partits. “Em sembla que puc passar amb 2.000 euros al mes” —vaig sentir que comentava amb to fatalista, calculant que podia sortir mal parat de donar suport a l’autodeterminació. Curiosament, vam fer la primera reunió en un restaurant que queda davant de la seu del club Churchill. Mesos més tard alguns membres del club vinculats a ERC i PDeCAT ens van intentar convèncer, al Bernat Dedéu i a mi, que tot estava a punt i que valia més que ens concentréssim a criticar Espanya.

(Continua diumenge)