Les retirades sobtades de Carles Mundó i Artur Mas posen de manifest que el president Puigdemont comença a entendre que no hi ha res a negociar amb Espanya que no sigui l'aplicació dels resultats de l'1 d'octubre o bé la celebració d'un altre referèndum, en cas que la UE pressioni per portar-lo a terme.  

Mundó havia sonat com a presidenciable abans de les eleccions, i Mas era l'home que havia de controlar els joves de PDeCAT perquè no es prenguessin la independència massa a la valenta. Dos dels ponts que quedaven amb Madrid han estat destruïts per l'estratègia de Puigdemont, que potser té la limitació de ser un alcalde de província, però té la sort de ser independentista de debò.

Puigdemont no es deixarà matar sense lluitar i aquest petit detall pot esdevenir més decisiu per a la política catalana que no pas per a ell mateix. Els nois de Brussel·les que volen utilitzar-lo per desembarcar al PDeCAT s'equivocaran si el traeixen per salvar-se, com ja van trair a Mas. Puigdemont potser no sap com fer la independència, però tampoc no hi ha ningú del seu entorn que estigui en condicions de treure suc dels anhels que ell representa. 

A diferència de la legislatura passada, l'element de caos que manté obert el conflicte amb Espanya ja no ve de la CUP. Ara ve d'un polític exiliat conservador, que ha estat legitimat per les urnes en unes condicions tremendament adverses. Puigdemont sap que en el moment que deixi de remoure cel i terra per tirar endavant la independència no durarà ni tres dies. L'Estat també ho té present i per això mirarà que els nens que l'envolten el traeixin d'una manera o altra. 

A diferència de Junqueras, que és a la presó, Puigdemont no té pressa per donar una sortida estable a la situació política. El líder d'ERC va calcular malament pensant que valia més entregar-se als espanyols que no pas fugir, una vegada feta la graponeria de declarar la independència sense declarar-la. Com ja he escrit moltes vegades, la veritat no necessita màrtirs i menys en un país com Catalunya, que necessita polítics que plantin cara a Espanya, ni que sigui amb aquest estil de davanter embolicat, tipus Julio Salinas, que gasta Puigdemont. 

Avui qualsevol català sense interessos en l'administració sap que val més que Madrid pagui el desgast de governar i d'empresonar independentistes que no pas que els polítics del país es cremin intentant gestionar engrunes. Tard o d'hora es veurà que els principals perjudicats del col·lapse de la política autonòmica són els partits de l'unionisme. Puigdemont insistirà a reclamar la presidència del país encara que sembli foll, perquè és conscient que l'Estatut està mort i que la fugida endavant potser és una merda però val més que res. 

El millor que poden fer els partits independentistes és reforçar la política municipal i, especialment, el discurs sobre Barcelona i les grans ciutats. La Generalitat ja només serveix per fer política simbòlica i mantenir la ferida oberta. Si es manté prou temps oberta potser es podrà escampar la crisi a Mallorca i el País Valencià, i s'obriran noves oportunitats. Sobretot a mesura que es vagi veient que, malgrat la paràlisi política, no s'han produït cap dels cataclismes econòmics anunciats.