A la tauleta de nit hi tinc des de fa potser deu anys el primer volum de Guerra i Pau, la famosa novel·la de Tolstoi. És una edició de Gallimard preciosa, amb unes tapes d’un blanc netíssim, que vaig comprar en el quiosc de la Biblioteca Nacional de França en un atac d’optimisme, una tarda que m’havia fet un tip de treballar. A la portada hi apareix Napoleó d’esquena contemplant un llac glaçat. De vegades la portada no es veu perquè damunt hi poso altres llibres i andròmines diverses.

No sabria explicar que hi fa encara aquest volum a la meva tauleta de nit, no sé perquè mai no m’he decidit a retirar-lo. Quan estudiava m’estirava al llit amb els apunts sobre el front amb l’esperança d’aprendre’m els temes sense fer l’esforç d’estudiar. Potser el tinc allà per recordar-me que hauria de trobar més estones per poder llegir coses que m’interessin per què sí, o per nostàlgia d’una època en la qual pensava que amb l’ajut de la literatura aconseguiria de tornar-me quasi invulnerable a les misèries de la vida pràctica. 

Ara he començat la novel·la en una edició anglesa de Penguin que m’he descarregat al kindle i el volum en francès continua al mateix lloc. Fins i tot m’he pres la molèstia de buscar la segona part, que estava enterrada sota una pila de llibres que s’ha anat fent monstruosa amb el temps i que, a la coberta, hi té una colla soldats napoleònics estesos a la neu amb cara d’estar morts. La versió anglesa s’entén amb facilitat, m’agraden els escriptors de prosa clara, que es llegeixen bé en qualsevol llengua. 

Quan començava a escriure, em feia l’efecte que llegir en francès m’ajudaria a superar la inseguretat que em produïa el català. Llavors trobava que l’anglès era un idioma horripilant. Em semblava una llengua de prospecte farmacèutic, però van venir els llibres d’Amazon, les sèries de les plataformes digitals i l’accés als grans diaris i revistes del món anglosaxó. En una desena d’anys la tecnologia ha fet familiars algunes coses que, quan miro enrera, em fan sentir una mica vell. 

Tot i així, després de tants anys finalment aquí estic, llegint Guerra i Pau, malgrat que ho faci en anglès quan podria fer-ho amb els llibres de París. No m'agrada gaire viatjar, però vaig pensar que marxar a Rússia de vacances potser seria una bona excusa per posar-m’hi i el kindle és prou còmode de portar amunt i avall. Suposo que fer-se vell també és gaudir de veure com algunes coses que havies desitjat acaben arribant, encara que sigui tard i no exactament de la manera que preveies quan la impaciència t’excitava la imaginació.