Potser soc mal pensat, però quan Jenn Díaz va acabar el discurs sobre la violència masclista al Parlament, denunciant que ella mateixa n'havia estat víctima, la primera cosa que em va venir al cap va ser l'estratègia política d'Esquerra. No m'interessa saber si Díaz va demanar permís als companys del grup, si els va avisar o si les paraules li van sortir del cor de manera espontània. M'interessa parlar del clima que ha fet possible que el seu discurs acabés blindat i pervertit per les llàgrimes.

Qualsevol idea política parteix d'una experiència personal. Però també qualsevol expressió de l'art o del pensament neix d'una emoció subjectiva. Jo mateix he defensat sovint que s'escriu des de la ferida. La llum neix de l'explotació intel·ligent de la foscor, igual que la foscor avanci cap allà on la llum és gestionada de manera injusta i maldestre. Díaz és escriptora. Deu saber que la comunicació és un artifici i que, per tant, els problemes personals no es poden servir al lector sense elaborar, ni tan sols quan s'utilitza la primera persona.

No es pot impartir justícia i ser part interessada. L'art i la política, igual que els tribunals, tenen la capacitat de redimir les víctimes en la mesura que tenen la capacitat d'elevar el seu dolor i donar-li un sentit universal. Ens queixem que els tribunals espanyols no són justos amb els presos polítics catalans perquè són part del problema que diuen voler jutjar. En el seu discurs, Jenn Díaz va assegurar que parlava com una supervivent mentre plorava. Després, alguns diputats independentistes van acusar de males persones els parlamentaris unionistes que no es van alçar a aplaudir-la.

Un parell de dies més tard, l'articulista Joaquim Luna es va veure forçat a dedicar una columna al tema, perquè Díaz l'havia barrejat amb violadors i assassins davant de tot Catalunya. La mateixa setmana, Luna havia estat linxat a Twitter per un article que parlava dels homes que s'alliten amb dones més joves. L'article no sortia del to que fa servir habitualment per parlar de les seves aventures de solter madur que veu passar els anys i l'alegria de la carn amb una barreja de resignació irònica i de nostàlgia blanca.

Una diputada no hauria de convertir la seva experiència en l'única mesura del món que vol representar. Mentre escoltava el discurs de Díaz se m'acudien una colla de crítiques. Em feia la sensació que generalitzava, que establia relacions grolleres, que afavoria els interessos d'un cert capitalisme que mira, des de fa dècades, de destruir la família i la capacitat dels homes de relacionar-se amb les dones, sigui a través de la pornografia, sigui subvencionant l'esquerra guai, que és la que inflama les baixes passions dels sectors de la societat més febles.

Quan Díaz es va posar a plorar, em vaig veure forçat a elevar el seu plor a una categoria superior, per no barrejar el seu cas personal amb el seu discurs polític. Llavors, vaig veure l'estratègia d'ERC de socialitzar el dolor que ha generat el fracàs del processisme. El dolor dels avis que van patir el franquisme, el dolor dels familiars dels presos, el dolor de les dones que han patit l'opressió dues vegades, en mans d'Espanya i en mans dels fatxendes que han gestionat la colònia durant segles. Vaig veure en Díaz l'antropologia de la pastoreta catalana que va aprendre a vestir-se de manera discreta per acontentar els capellans i evitar que els invasors, militars o no, la tractessin de puta.

Vaig veure l'estratègia que Oriol Junqueras explicava uns dies més tard en un article a La Vanguardia. Vaig veure Gabriel Rufián celebrant que ERC hagi fitxat el pare de Guillem Agulló, no pels mèrits que pugui tenir, sinó pel fet que li van assassinar el fill. Vaig veure el president del Parlament, Roger Torrent, fent servir les víctimes d'un accident de tren per parlar del dèficit d'infraestructures i de la situació de Carme Forcadell. Vaig veure el darrer llibre dels dos ideòlegs del Tripartit, Enric Marin i Joan M. Tresserres, que comença parlant de l'1 d'octubre a través d'un article d'Antoni Puigverd titulat: "Encara em tremolen les cames".

Vaig veure el president Companys traumatitzat per la mort dels seus amics en mans del pistolerisme. Vaig veure Miquel Badia, el cap de la policia catalana assassinat per la FAI, embogit per les tortures patides en les presons espanyoles. Vaig veure el ministre anarquista Garcia Oliver, un altre tocat de l'ala, que celebrava les matances de capellans que Companys no es va veure amb cor d'aturar, en part, perquè no podia anar contra els seus excompanys de lluita. Vaig veure els refugiats catalans tractant Mercè Rodoreda de puta perquè s'havia enamorat d'Armand Obiols. Vaig veure Obiols dormint amb Rodoreda sense follar-se-la, perquè la "respectava massa".

En definitiva, vaig veure la política catalana en mans de víctimes, com als anys 30. Vaig veure la deriva narcisista que les societats democràtiques han patit des que va caure el Mur de Berlín i mig món es va creure que la història s'acabava. Vaig pensar que Catalunya cometia els mateixos errors del passat i que Díaz podria haver sortit a dir que parlaria com a dona que havia patit maltractaments i no com a política. O que podria haver escrit un assaig, un fil de Twitter o fins i tot convocar una roda de premsa, per explicar el seu cas. I que, en realitat, no podria haver fet res de tot això perquè fa temps que és víctima de l'estratègia dolorista que segueix el seu partit.

Val la pena de llegir l'article de l'Oriol Junqueras per entendre Díaz i el rerefons dels espectacles que hem vist darrerament. Té lògica que el líder d'ERC hagi anat a trucar a les portes de La Vanguardia per explicar als catalans que s'han de tornar a aliar amb els perdedors de la història. També té lògica que no parli tant de la independència com d'una república que podria ser federal espanyola. Junqueras diu que el "camí factible cap a la República" passa per demostrar davant d'Europa que el règim del 78 és injust i repressiu. Alhora, evita parlar d'autodeterminació i reivindica l'1 d'octubre sense donar-li categoria de referèndum.

Segons el líder d'ERC, Catalunya hauria de recuperar el dret a decidir i aliar-se amb l'esquerra espanyola i, "especialment", amb el feminisme. Si cregués que Junqueras persegueix la independència, m'estranyaria que barregés la llibertat del seu país amb la promoció de categories ideològiques concretes. I més ara que fins i tot els liberals nord-americans demanen d'enfortir els valors patriòtics per combatre dictadors i demagogs. El New Yorker mateix adverteix aquesta setmana que, sense coneixements d'història nacional, els ciutadans esdevenen criatures indefenses davant les maniobres dels polítics.

En el món de la política no hi ha casualitats i els plors de Díaz encaixen massa bé amb l'estratègia de Junqueras d'explotar el victimisme i llançar els catalans a democratitzar Europa ara que s'ha vist quin èxit han tingut les nostres intervencions a Espanya, des de la Transició. En el seu article estratègic, el líder d'ERC exigeix a l'Europa democràtica una responsabilitat que correspon als catalans. De manera conscient o no, repeteix l'error de Lluís Companys, que esperava l'ajut de França i la Gran Bretanya contra Franco, mentre permetia que comunistes i anarquistes campessin pels carrers armats fins a les dents.

És possible que Companys caigués en l'error d'allargar el discurs republicà, diguem-ne de caràcter podemita, per evitar que els espanyols l'assassinessin com van fer amb Salvador Seguí o amb Francesc Layret. Junqueras sempre ha dit en privat que l'Estat espanyol "matava fins fa quatre dies". Potser pensa les estratègies condicionat per la por de no tornar a sortir de la presó. El líder d'ERC fa temps que parla de la democràcia com aquell que demana d'acabar amb la fam a l'Àfrica per no haver de posar remei a la fam del seu poble.

"Les dones n'estem fartes", va dir Díaz, en començar el seu discurs, com si els homes fóssim d'un altre planeta. També va dir que la causa de les dones no té pàtria, com si les catalanes no tinguessin dret a disposar d'un país concret, i la seva situació no diferís de la que viuen a la Xina o Rússia, o fins i tot a Espanya. El dramatisme del seu discurs connectava amb el clima corromput per la por i el dolorisme que ha portat a l'ANC a triar un lema negatiu per defensar els presos polítics: "L'autodeterminació no és delicte".

Com Junqueras deu saber, dir que l'autodeterminació no és delicte és diferent que afirmar que l'autodeterminació és un dret. Tampoc no és el mateix sortir al Parlament a dir que les dones estan tipes de Joaquim Luna que defensar un seguit de polítiques definides per protegir les dones dels homes violents. A Catalunya, sabem per experiència que les víctimes serveixen de carnassa. El sistema crema el ressentiment com el foc crema la llenya i, des de la por, no hi ha manera de pensar bé.

Junqueras i Díaz haurien de tenir present que, poc abans d'ésser detingut per la Gestapo, després d'haver menyspreat durant anys els valors nacionals, i després d'haver comprovat com els republicans espanyols utilitzaven el seu país per resoldre els seus odis africans, Companys va declarar: "Al món hi ha moltes causes nobles, però la causa de Catalunya només té els catalans per defensar-la". Quan Companys va dir això ja no tenia res a perdre. Esperem que els nous líders d'ERC no triguin tant a reaccionar.