L’espectacle de l’estiu serà veure fins a quin punt els partits de la Generalitat estan disposats a degradar la política per conservar el poder. La darrera entrevista de Pere Aragonès a Bloomberg deixa clar que el govern de Quim Torra està negociant amb Madrid rebaixes en les condemnes dels presos, no pas cap referèndum d’autodeterminació, com repeteix la propaganda.
L’Estat i el Govern català miren de distreure l’electorat amb creus i llacets, però cada dia han de forçar més les metàfores i explotar més els estirabots dels neonazis de carrer per mantenir la tensió falsa amb Espanya. Tornem a la descomposició del 2008, quan els partits miraven d’aturar els sectors independentistes i l’Estat destapava els primers casos de corrupció per pressionar-los a fer ràpidament la feina.
L’home de Berga que va intentar aturar un quinqui que arrencava creus ha deixat clar a Twitter que aquesta mena de simbologia criptocumbaià no és del seu gust. Aviat la identificació entre la independència i la llibertat que es va donar en l’època de les consultes tornarà a emergir. Aquesta vegada no es dirigirà només contra Madrid, sinó que també es dirigirà contra els partits que han convertit la Generalitat en una agència de col·locació i de control social.
En el congrés de PDeCAT es va veure fins a quin punt la política catalana s’ha convertit en un pantà d’aigües fètides. Com que Jordi Pujol va personalitzar el poder en comptes de donar-li una consistència institucional, ara surt la tribu amb tota la seva col·lecció de bruixots i de supersticions. Si ERC treballa perquè Junqueras surti de la presó com el Lluís Companys de 1936, Puigdemont mira de pactar amb Madrid una operació Tarradellas d’estil pujolista.
Així, mentre els partits processistes degraden la política i la llengua catalana per adaptar-la a la neodictadura autonòmica que voldrien instal·lar, els espanyols preparen les municipals amb cura. El nou destí d’Àngel Ros dona a entendre que PP i Ciutadans han arribat a un acord soterrat amb el PSC per intentar solucionar la seva manca d’implantació territorial a Catalunya. El PP i Ciutadans es llançaran com a bojos a donar alcaldies al PSC per mirar de controlar una part de Catalunya.
Els espanyols necessiten connectar el manifest franquista dels 200 militars retirats amb alguna mena de poder municipal que permeti envernissar la colonització de democràcia. Si el premi d’Àngel Ros, i el seu darrer servei a Espanya, és marxar de diplomàtic a Andorra, no cal ser molt espavilat per veure quin futur espera als polítics que no han col·laborat amb l’Estat. Potser per això el patriotisme d’alguns empresaris es comença a despertar.
El president d’honor de Freixenet, per exemple, Josep Ferrer, ha complert la paraula que va donar als seus pares i ha impedit que Catalunya perdi el control de l’empresa de cava. Quan els accionistes espanyols ja havien venut la seva part als alemanys del Grup Oetker, Ferrer ha fet una ampliació de capital i ara la seva família controla del 50 per cent de la marca de cava. Mentre els empresaris no deixin de donar suport a partits i lideratges zombis, només podran jugar a la resistència en un món cada dia més difícil i globalitzat.