Pablo Echenique ha aconseguit, amb el seu esforç i la seva intel·ligència, una cosa difícil i poc habitual en les persones afectades per un grau de discapacitació sever. Quan el sents parlar, quan veus el seu domini escènic, quan repasses les coses que ha fet a la vida, la cadira no sembla seva. 

El dirigent de Podemos té una activitat diària més interessant que la de moltes persones que caminen. Des del punt de vista personal, encarna millor que cap altre polític l’esperit anticonformista del seu partit, molt marcat per les frustracions professionals de la generació dels setanta. 

Tot i els obstacles físics i generacionals que s’ha trobat, ell sí que pot dir que ha pogut. A més, ho pot dir rotundament, com ja ha fet en alguns articles al seu blog. El problema és que no és gens clar que l’Espanya que vol representar també estigui en condicions de superar les seves limitacions de base. 

Echenique Perfil EFE

Com la resta de dirigents del seu partit, els darrers mesos Echenique ha vist com el somni d’assaltar el poder espanyol se li anava escapant de les mans per culpa de l’independentisme. Podemos necessita Catalunya per conquerir Espanya, però els catalans obliguen el partit de Pablo Iglesias a fer massa equilibris.

Hi pensava l’altre dia quan vaig llegir que havia declarat, despectivament, sobre el referèndum: “Posar capsetes en unes taules és legítim i té poques conseqüències”. El menyspreu sempre és una declaració d’inseguretat i d’impotència encoberta, un intent de créixer rebaixant l’altre.

Tot i que Echenique se n’ha sortit a nivell personal, és possible que la seva figura postrada esdevingui un símbol cada cop més expressiu de l’esquerra espanyola. Hi ha una Espanya que no aprèn les lliçons de la història, que mira d’alçar-se sempre utilitzant l’energia de Catalunya i per això sempre acaba impotent i derrotada, fent pornografia del dolor i del complex. 

La càrrega de mala llet que hi havia en les declaracions d’Echenique recordava la ràbia que sol produir, en l’ogre espanyol, veure’s reflectit en Catalunya. Igual que Echenique parla de capsetes, fa vint anys el portaveu del govern d’Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, va comentar que les seleccions catalanes només guanyarien “campeonatos de canicas”.

Echenique hauria de ser, per la seva condició, especialment sensible a les causes idealistes, i a un país com Catalunya que mira de normalitzar la seva condició. Ell sap per experiència que els somnis són la base de la realitat i que la vida material és el resultat de l’esforç que els homes fan per concretar-los.

Podemos es va fer seu el referèndum després del 9-N, pensant que el sobiranisme quedaria enfangat en el full de ruta dissenyat pel president Mas, i ara la seva estratègia cínica ha quedat al descobert. La reacció d’Echenique contra el referèndum s’explica pel sentiment de frustració que el discurs sobre l’autodeterminació ha escampat en la cúpula del seu partit.

Nascut a Rosario el 1978, Echenique va arribar a Saragossa quan tenia 13 anys. La seva família va venir de l’Argentina buscant oportunitats per a ell i la seva malaltia, una atròfia muscular que afecta el 88 per cent del seu cos. A l’escola de seguida es van adonar que era intel·ligent i el van animar a estudiar Física.

Doctor per la Universitat de Saragossa, Echenique va entrar molt jove d’investigador del CSIC, i està especialitzat en física quàntica i molecular. El 2008 va ser premiat amb el guardó Romper Barreras per l’adaptació del seu despatx a la universitat, que li permet controlar la llum, les portes i fins i tot la calefacció des de la seva cadira de rodes.

Echenique Perfil

El 2012 es va casar amb María Alejandra Nelo Bazán, una estudiant de doctorat veneçolana que havia conegut a la universitat. Quan va sortir escollit a les eleccions europees del 2014, la seva dona va escriure a Twitter: “No me lo imaginé en mi vida... #SinDudaSePuede”.

Com he dit, a nivell personal és evident que Echenique ha pogut. Militant de Ciutadans durant un temps, va participar en la fundació de Podemos i, gràcies al seu perfil científic, formava part de la triada màgica que va encarnar-ne la substància grisa, al costat de Monedero i d’Errejón. 

La dada preocupant, que posa en evidència la tesi del perfil, és que, com pitjor va Podemos, millor va la carrera d’Echenique. Eliminats Monedero i Errejón pels seus desacords amb Pablo Iglesias, Echenique ha esdevingut la segona figura més visible i poderosa del partit. 

Durant la pugna pel poder entre Iglesias i Errejón, va donar suport al primer, tot i que venia de ser el referent de les veus crítiques del partit, una vegada Monedero va plegar. La feina bruta, que va incloure tuits no gaire elegants, li va valer la secretaria d’Organització, que combina amb la secretaria general del partit a l’Aragó.

Pacient, tenaç, sever i molt determinat, Echenique té un sentit de l’humor esmolat i una mica xaró, de vedet aragonesa del Paral·lel, que ha lluït fins i tot en alguns programes de televisió com el de Buenafuente. Si no vigila l’ambició, aviat farà el paper estètic que el PSOE va donar a Carme Chacón pel fet de ser dona i d'estar embarassada, abans de començar la davallada.

Podemos no podrà utilitzar Catalunya per assaltar el poder com van fer els seus avantpassats polítics amb la República, però podria fer moltes altres coses, si deixa d'intentar utilitzar el que no és seu per resoldre les seves merdes. Com ja s'ha vist en d'altres partits, avançar intentant de tornar enrere és molt humà, però igualment absurd i embrutidor.