És entendridor de veure com els partits espanyols radicalitzen el seu discurs anticatalà pensant que podran reproduir la situació creada pel franquisme sense tornar a passar per un parell de guerres i un parell de dictadures. Mai no s’havia vist tan clar que el pacte constitucional de 1978 i la història espanyola dels darrers segles gira al voltant de l’ocupació militar de Catalunya.

Si cada cop que Arrimadas acusa l’independentisme d’haver fet un cop d’estat algun dirigent d’ERC li pogués preguntar per què no es jutgen també els funcionaris i els polítics que van sostenir el franquisme, les coses es veurien més clares. També es veurien més clares si algú li respongués a Álvarez de Toledo que, sense la contribució de Hitler i Mussolini, el castellà seria una llengua minoritària a Catalunya.

És poètic que The Guardian dediqui un obituari a Neus Català i recordi que la darrera acció política de “la dona que va vèncer Hitler” va ser sortir a votar en el referèndum de l’1 d’octubre. La Vanguardia diu que els candidats empresonats d'ERC i JxCAT han deixat l’autodeterminació en segon pla, però la història és tossuda. Ni tan sols el PSOE ha evitat que un dels seus alcaldes promogui l’execució simbòlica de Puigdemont en plena campanya contra la ultradreta.

El futur d’Europa passa per Catalunya un altre cop, però, aquesta vegada, els espanyols no tenen els mitjans que utilitzaven fa un segle per frenar la democràcia. A favor seu només tenen el simulacre i els fantasmes que ha deixat la violència del passat. Afeblits per una classe política corrompuda i traumatitzada, els catalans es troben en una situació que recorda la que van viure els britànics de 1940, quan semblaven destinats a plegar-se a la cultura autoritària dels alemanys.  

El 1940 era difícil d’adonar-se que l’única manera que els alemanys tenien de guanyar la guerra era aconseguir que l’establishment britànic els legitimés pactant amb Hitler. Ara també costa de veure que l’única cosa que els polítics catalans poden pactar realment amb Madrid són els termes de la independència. Churchill sabia que els països que perverteixen els valors universals que diuen voler representar acaben destruïts per la història. 

Igual que la resistència britànica va convertir Alemanya en una paròdia de l’imperialisme europeu, Espanya convertirà les llibertats occidentals en una caricatura, si ha de retenir Catalunya per la força. L’1 d’octubre ha posat en evidència fins a quin punt la democràcia espanyola necessita negar els drets nacionals dels catalans per poder funcionar. Si el diàleg ha desaparegut del debat electoral no és, com diu l’Enric Juliana, perquè Trump sigui president dels Estats Units.

El diàleg està en perill perquè Espanya mira d’utilitzar la seva democràcia com una forma d’imperialisme encobert per combatre el dret a l’autodeterminació d’un altre país. És qüestió de temps que els partits constitucionalistes arroseguin l’Estat a un procés semblant al que Indonèsia ha patit en mans de l’islamisme. El darrer número del NYBR explica molt bé com els progressistes indonesis han convertit una democràcia corrupta en un país dominat pel fanatisme contra les minories.  

Igual que va passar a Indonèsia quan els xinesos cristians es van deixar anar, l’independentisme ha creat un escenari en el qual, pels espanyols, la solució és el problema. El País d’ahir era una festa de laments sobre el desprestigi que VOX porta als partits que utilitzen la Constitució per sotmetre Catalunya. Cebrián i Vidal Folch comencen a veure que els polítics engarjolats han pintat molt poc en el creixement de l’independentisme i que aquestes eleccions no resoldran res.

Els espanyols llestos ja donen per fet que l’Estat haurà de buscar solucions al problema català a una generació vista. La pregunta és si, en aquest temps, Catalunya produirà líders que estiguin a l’altura de la història o si els partits tornaran a fallar, buscant pactes falsos amb Madrid. En aquesta guerra, a diferència de les crisis del passat, Catalunya juga a casa i, justament per aquest motiu, igual que la Gran Bretanya del 1940 no es pot permetre mitges tintes ni astúcies de pa sucat amb oli.