Els meus braços no són núvols flonjos, publicitaris i indolents que no podrien agafar-te els dies que somies que caus des del cel. Són portaavions enmig de l'oceà perfectament a punt perquè puguis enlairar-te sempre que tu vulguis. De vegades sóc pesat i contundent igual que l'acer, però ja saps que també puc ser lleuger i graciós com l'aire que entra per l'escletxa i t'assenyala la sortida.
Digue-li que m’encantaria ser amic teu i que els teus desitjos fossin ordres, i que no miro pas de fer-me el dur ni furgo per plaer en la ferida que et vaig fer el dia que vam prendre la primera copa. Digue-li que si alguna cosa tinc és la intuïció i que no em refio dels teus sentiments i que primer hauríem d'acabar amb la por perquè la covardia s’encomana i al final ens matarà a tots tres.
Si voleu estimar-vos de debò primer us hauríeu de saber tacar les mans de sang i mirar-vos a la cara, just com ara jo faig amb vosaltres. L’amor innocent és igual que la curiositat sense experiència, tard o d’hora acaba amb Bambi provocant alguna mort absurda. Si tanta por us fa trencar-vos, no en tindreu mai prou d’autoenganys i de mentides per mirar de protegir-vos i conservar la gran història que us pensàveu que teníeu.
Mireu els catalans com acceptem les troles que els polítics diuen per por de perdre les engrunes. Mireu com se n’han fet de petits i foscos alguns coneguts nostres darrere dels silencis i els discursos cofoistes. Com sempre, ens està matant la por de provocar un conflicte més gran que nosaltres. Però, de vegades, provocar un conflicte a temps és l’única manera de restablir l’equilibri sobre unes bases fortes.
Si voleu estimar-vos de debò heu d’estar disposats a perdre el mateix confort que l’amor us ofereix. Mentre escric això recordo unes paraules molt famoses que Joseph Conrad posa en boca de Kurtz, al final d’El Cor de les tenebres. The horror, diu el pobre home esparverat. The horror, sospira, el senyor pedant, quan ja no li queda res per perdre i s’adona que tanta civilització l’ha corromput a ell i els seus compatriotes.
Els escriptors ens fem els durs, però la veritat és que la vida es veu deformada amb el cor fred. Quan el cor es blinda el món es torna impenetrable perquè l’essencial és invisible als ulls. Si l’amor no et fa valent, a la llarga acceptes qualsevol comèdia per bèstia que sigui ―com explica el llibre de Conrad o també Les amistats perilloses―. La saviesa arriba fins allà on l’amor et fa sentir profundament segur, la comptabilitat engreixa el cul, ofega i provoca molta angoixa.
Si miro enrere, veig que ningú no m’ha ajudat tant a descobrir les possibilitats del món com les dones que han passat per la meva vida. Dos amants haurien de ser igual que tu i jo, dues ànimes que es despullen i s’eleven sempre l’una a l’altra. Si no dius la veritat al llit o no tens valor de confrontar-la, hi ha coses que mai podràs saber, perills dels quals no podràs aprendre mai a defensar-te.
I jo que escric a cop de pressentiments no vull això per a tu, de cap manera.