El reagrupament de forces que s’està produint en les entranyes de la dreta espanyola recorda, en alguns aspectes, la lògica que va portar fins al bienni negre i la guerra posterior. Sempre que Catalunya mira de segar les cadenes que la lliguen a l’Estat, els espanyols entren en una contradicció tràgica. D’una banda, els sectors liberals s’apunten a un reformisme de façana per integrar les oligarquies de Barcelona; de l’altra, els sectors conservadors munten en còlera i acaben provocant un daltabaix per impedir la independència. 

Va passar amb el general Prim el 1868 i va passar amb la Segona República el 1931. Amb Prim n’hi va haver prou d’assassinar-lo per organitzar la restauració borbònica amb un cop d’estat, després d’una república breu i caòtica. Amb la victòria democràtica de Francesc Macià, que havia promogut una insurrecció independentista contra Primo de Rivera, els Borbons van haver d’abandonar el tron durant més de 70 anys. De poc li va servir, a la corona espanyola, deixar-se arrossegar pel conglomerat de forces pseudofeixistes que van sotmetre Espanya a una dictadura de quatre dècades.

L’emergència de Vox i la força que les enquestes donen a la possibilitat d’un tripartit de dretes exaltades indiquen que ens trobem en una situació semblant. Com que Catalunya ha plantejat el xoc sense coartades ideològiques, aquesta vegada serà més difícil organitzar un daltabaix que permeti dissimular el conflicte nacional. Amb Prim i Macià, l’Estat es va haver de fer republicà per guanyar temps. Les consultes per la independència i el referèndum de l’1 d’octubre han deixat menys marge de maniobra a Madrid per combatre l’autodeterminació de Catalunya.

Tal com està plantejat el joc polític tot fa pensar que les dretes espanyoles acabaran conquerint el poder i convertint l’intent d’evitar la independència en l’obsessió senyera de la seva política. Quan això passi es veurà que els espanyols van escriure la seva Constitució per mirar de dissimular el conflicte nacional que hi havia darrere de la guerra del 1936. Es veurà que les nacions existeixen per alguna raó i que les direccions de Podemos i del PSOE utilitzen les seves bases catalanes per blanquejar l’autoritarisme espanyol de sempre. 

Llavors, si tenim una classe política amb cara i ulls, tothom veurà que, a Catalunya, no hi ha alternativa política a l’1 d’octubre. Els votants de Podemos i del PSC, i fins i tot alguns de Ciutadans, hauran de triar entre acceptar la independència o sumar-se a una Espanya dominada pels hereus del franquisme i les mòmies de l’imperi, en la qual no governaran mai, ni seran tinguts en compte, ni podran fer prevaldre l’esperit democràtic. Si Catalunya genera una classe dirigent deslligada del sistema de partits autonòmics, capaç d’impedir l’aplicació del 155 o qualsevol altra marranada, Arrimadas i García Albiol es quedaran més sols que la una.

L’Espanya democràtica es col·lapsarà negant l’existència de Catalunya, igual que els partits processistes han entrat en crisi traficant de manera miserable amb el futur del seu país i la seva història. La reorganització de la dreta posarà en evidència que, malgrat la utilització grollera dels presos, els llaços grocs persisteixen en la via unilateral i en la defensa de l’autodeterminació. Resistir pot ser guanyar, si tens polítics amb talent i no et poden exterminar, com en èpoques pretèrites, quan la guerra i no pas les urnes eren el fonament polític d’Europa. 

La situació política promet xocs electorals entre Catalunya i Espanya de caire energúmenic, però de resultats cada cop més incontestables.