Aquest cap de setmana vaig llegir un article de Luis Racionero a La Vanguardia que il·lustrava molt bé la força que encara tenen els discursos gagàs sobre l'Estat espanyol i el conflicte entre Madrid i Barcelona. Racionero, que fa anys, abans de ser director de la Biblioteca Nacional d’Espanya, havia publicat llibres d'interès, es despatxava contra el centralisme de Madrid amb una visceralitat i uns arguments que semblaven trets de la calaixera del besavi.

Com si fos Mañé i Flaquer, un periodista del segle XIX domesticat per l'exili i la censura, Racionero recordava que Madrid va ser idea del "neuròtic Felip II" i es lamentava que la monarquia hispànica no hagués decidit posar la capital "a Barcelona, Sevilla o Lisboa". L'escriptor denunciava que el centralisme "és una aberració" i recordava que la major part de la riquesa de l'Estat “es produeix a la costa Mediterrània.”

L'article reivindicava una suposada "Espanya perifèrica" citant un passatge de l'epistolari entre Unamuno i Ganivet, com si entremig no hi haguessin hagut dues dictadures i una democràcia pervertida per la tensió històrica entre Espanya i Catalunya. Sembla mentida que després de tants segles i tantes desgràcies encara costi d'entendre que el sistema d'humiliacions que manté la unitat de l'Estat no té res de gratuït.

Mentre Catalunya no sigui un Estat independent, Madrid no tindrà incentius per desmuntar el sistema de relacions que li ha permès mantenir l'hegemonia peninsular durant quatre segles. Al contrari del que Germà Bel defensava en el seu famós llibre Espanya capital París, el centralisme madrileny és ara més natural que mai, en un món que regala cada cop més poder polític a les ciutats i a la vida urbana.

La legitimitat que Racionero creu que Madrid guanyaria si encoratgés l’Espanya perifèrica, que diu ell, a la llarga significaria la destrucció de la capital de l’Estat. Per això no hi ha hagut manera d'articular la península sobre bases democràtiques o d'eficiència econòmica. I també per això cada vegada que la llibertat dóna força a Barcelona els discursos sobre la unitat d'Espanya es col·lapsen.

Si la burocràcia espanyola impulsés les connexions de Barcelona amb el País Basc, València i Lisboa, en pocs anys Madrid es convertiria en una mena de Brasília. La xarxa ferroviària radial que tant es ridiculitza té tot el sentit del món si Madrid ha de protegir la seva força de comandament davant de les tendències centrifugadores de la geografia estatal. 

Barcelona i Madrid no tenen la mateixa relació que Washington i Nova a York perquè no pertanyen al mateix país. En el segle XIX i XX, la independència de Catalunya hauria aïllat la capital espanyola dels circuits comercials i és lògic que Castella s'hi oposés amb dents i ungles. Amb la globalització i l'articulació de l'espai europeu, Madrid només es juga la pèrdua d'uns privilegis que l'obligarien a intensificar les dinàmiques creatives per no quedar despenjada de la cursa global. 

Fa una mica d'angúnia veure com l'unionisme busca disfresses noves a problemes vells. Després d'anys de destrucció de l'eix mediterrani emparada pels partits espanyols i per la mateixa Constitució, sembla que l'unionisme mira de donar aire a la vida econòmica i cultural del País Valencià per dissoldre l'independentisme en una mena de pancatalanisme autonomista i d'esquerres.

L'anomenat eix mediterrani que reivindicava Racionero no deixa de ser un eufemisme per designar l'articulació dels Països Catalans que l'Estat s'ha dedicat a dinamitar des de fa més de quatre segles. Si Catalunya s'independitza arrossegarà València i Mallorca a la seva òrbita, i Madrid i les ciutats castellanes hauran d'espavilar-se. Si no, el mediterrani tornarà a pagar el preu de la crisi europea, com ja l'ha pagat des del segle XVIII amb cada daltabaix continental.