Ara que sembla que les portes de tots els manicomis del país hagin estat obertes d’un sol cop de vent me’n recordo molt sovint que vaig començar a escriure per vèncer les pors que em tenallaven. Les novel·les de Rodoreda expliquen les desviacions que produeix el sentiment d’indefensió quan has de créixer en un entorn simbòlic triturat. Faulkner descriu perfectament com els atavismes i la terra se t’empassen quan la cultura és incapaç de protegir-te.

Aquell vers de T.S. Elliot que assegura que és possible de mostrar la por en un grapat de pols jo el sabia de petit, molt abans d’obrir el primer llibre. El meu entorn vivia governat per uns temors gairebé esotèrics que no sabia d’on venien, i que es manifestaven en les coses més petites i d’estar per casa. Quan la cultura no et respon, ets com un home llençat al mig del mar. No hi ha res que et pari el vent i les onades; t’empasses l’aigua com un nàufrag, impotent i desprotegit. 

La meva àvia es posava histèrica si arribava a casa un quart d’hora tard. El meu pare fins i tot era capaç de patir pel motor del cotxe en un embús, malgrat que conduïa un 127 de portes abonyegades. La gent més espontània, que no vivia tenallada per la por, era poc refinada i no semblava haver pensat mai sobre res seriosament. Només pots viure amb plenitud quan t’alliberes de les pors després de confrontar-les. Però en les societats vençudes les muntanyes són més altes i el cicle de derrotes tendeix a empobrir els sentiments i a deformar les ànimes.

Si la por et tenalla, tens una vida petita. Si tens una vida petita, no tens experiències grans o genuïnes. Si no tens experiències grans o genuïnes, no generes històries noves. Si no generes històries noves, no enriqueixes la cultura. Quan la cultura s’aprima, les pors es van fent llargues com les ombres dels xiprers dels cementiris abans de fondre’s amb la nit. Em sembla que aquest cercle viciós pot ajudar a explicar el procés que ha conduït Catalunya al col·lapse, i també el clima inquisitorial que s’ha escampat per l’estat espanyol.

Hi he pensat mentre escoltava la conversa de sofà que Risto Mejide i Arcadi Espada van tenir a la televisió sobre qui dels dos fa un periodisme més trampós. La servitud ha fet que els catalans avariciosos siguin grans experts a convertir les seves inseguretats i deficiències en una fórmula brillant i milionària de lucrar-se, ho hem vist també amb els polítics processistes. El diàleg de sords desplegat pels dos periodistes era un mirall precís de la dialèctica imperant a Catalunya. El final de l’entrevista era tota una advertència sobre el futur que espera a Espanya. 

Si Espada és un parvenu que redueix el coneixement a les raons d’Estat, Mejide és un pijo que confon la bondat del cor amb les emocions morboses que desperta l’exhibició de la feblesa. Em mirava Espada i Mejide i pensava en Albert Rivera i en els polítics processistes, en Boadella i en Jordi Évole. Pressionats per la política, les estratègies culturals que els catalans desenvolupen per pal·liar el seu sentiment d’indefensió en els períodes de vaques grasses són tan superficials que, quan venen èpoques de canvi, el seu dolor acaba enfonsant Espanya. 

Avui l’únic tema important a l’Estat és la lluita dels catalans per fer-se valdre. Els discursos llefiscosos i esperpèntics que els polítics processistes fan davant dels tribunals espanyols s’expliquen per les mateixes deficiències culturals, que va fer possible el circ de Mejide i Espada. Fins ara, els espanyols han convertit la indefensió política dels catalans en una font de distracció. No saben que aviat serà la font de la seva desgràcia, perquè la força que no troba una sortida elevada cada cop en busca una de més baixa.

A Joc de Trons hi ha una escena que il·lustra quin serà el futur d’Espanya, si l’Estat no accepta el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Un home lligat a una cadira és interrogat per uns soldats. L’home no respon a les preguntes. Els soldats posen una rata dins d’un cubell de fusta i l'encasten a l’estómac del seu presoner. El presoner roman mut. Un soldat pren una torxa i escalfa el cul del cubell. Saben per on surt la rata? La Catalunya guerxa està a punt de foradar l’estómac de l’Espanya imperial una altra vegada.

A l’obra de Faulkner i de Rodoreda es veu molt clar que el més fotut de deixar-se arrossegar a situacions miserables és que quan t’hi trobes perds la capacitat de pensar que les coses podrien ser molt diferents i, per tant, la possibilitat de lluitar per salvar-te.