La condemna que li ha caigut a la piuladora Cassandra pels seus tuits sobre Carrero Blanco m’ha fet pensar en una sèrie de reportatges que vaig publicar en motiu del 25 aniversari de la mort de Franco. El primer de tots el vaig dedicar a explorar el coneixement que els joves tenien de la seva figura, i va donar un resultat curiós. Quan preguntava als nois que em trobava pel carrer qui era Franco, la majoria només sabien dir-me: “Era un fill de puta”.

No sabien qui era Azaña, ni què era el 14 d’abril, ni quan havia esclatat la guerra civil, ni què va passar el 6 d’octubre, ni qui eren Primo de Rivera o Queipo de Llano. Només sabien dir-me que Franco era un fill de puta. El diari em va canviar el titular adduint que no es podia insultar des d’una capçalera seriosa. Tot i la connotació irònica del títol, l’editor va preferir aquest encapçalament: “Val més oblidar-lo, és el que més el fotria”.

Els tuits m’hi han fet pensar perquè posen de manifest fins a quin punt la saviesa popular es pot instrumentalitzar, si es descontextualitza bé. El que fa por dels tuits de Cassandra és que toquen molt tendre perquè estan escrits per una persona culta, sensible i amb sentit de l’humor. Si ETA va contribuir a la democràcia matant Carrero Blanco vol dir que tota la culpa del que ha passat a Espanya els darrers 40 anys no pot ser només d’ETA i si tota la culpa no és només d’ETA, vol dir que alguna cosa falla.

El que falla s’ha vist ara amb la condemna de Cassandra. Falla que, malgrat la cultura popular i els atacs d’indignació que escenifiquen els diputats del PP i de Ciutadans quan se’ls titlla franquistes, l’ordenament jurídic espanyol encara és deutor del 1939. Agradi o no, segons la llei espanyola, Franco i els seus col·laboradors eren bones persones que van fer algunes coses dolentes per poder restablir l’ordre. 

La justícia espanyola encara es fonamenta en la idea que Franco es va alçar per defensar la Segona República i que va ser el govern constituït i els seus defensors els qui es van rebel·lar. Aquests fonaments ideològics de la legalitat vigent són els que han impedit anul·lar el judici de Companys, i els que van fer caure Garzón en el moment que va ficar a la banya en els crims del franquisme. 

Si Companys va ser afusellat injustament vol dir que Franco i tots els que van tenir càrrecs sota els seus governs van ocupar el poder de forma il·legítima. Si ETA va tenir un moment de glòria, llavors perquè no han estat jutjats els responsables de la dictadura, com ho han estat els terroristes que omplen les presons, i els diaris que els han donat cobertura d’una manera o altra?

Aquesta contradicció entre la llei i la memòria majoritària ha convertit Espanya en un forat negre per a la intel·ligència i ha obligat els polítics a fer jocs retòrics cada vegada més confusos. A la llarga, quan es morin els espanyols que van arribar a Catalunya sabent que s’havia produït un genocidi lingüístic, és probable que els defensors de la llengua catalana ens trobem en una situació semblant a la de Cassandra. De fet, Ciutadans ja va créixer sobre el malentès que, en el terreny lingüístic, ha provocat que el franquisme mai no hagi estat jutjat.

Quan es va celebrar el referèndum d’Arenys de Munt del 2009 ja vaig escriure que, una vegada democratitzada la dreta i l’esquerra, a Espanya li faltava democratitzar el conflicte territorial, és a dir, reconèixer que Catalunya és una nació fins a les darreres conseqüències. El Referèndum, igual que els acudits de Cassandra, posen de manifest  que, mentre tots els polítics abjuren de Franco, l’ordenament jurídic espanyol fa tot el contrari.

Ara s’entén millor perquè la llei d’amnistia del 1977, en la qual els criminals s’autoperdonaven a ells mateixos, ha estat denunciada per l’ONU. Ara es veu que els comunistes i alguns nacionalistes es van vendre a l’Estat, ben bé com si Junqueras acceptés renunciar al referèndum a canvi de ser president de la Generalitat –cosa que és, més o menys, el que es va veure obligat a fer Pujol després de ser torturat i patir un consell de guerra. 

Un Estat que s’acomiada de Fraga amb honors i considera que un exfranquista com Pérez de los Cobos és apte per presidir el Tribunal Constitucional, no té més remei que condemnar Cassandra i dir que ETA i el Referèndum són el mateix. Tot plegat és molt senzill. A canvi de permetre que la gent es pogués desfogar en els mítings i les sobretaules, l’Estat espanyol ha honorat l’aixecament de Franco. Així les coses un entén que d’aquí a 200 anys Franco pugui ésser considerat un estadista i l'excel·lentíssim almirall català Cristòfor Colom un pobre pagès genovès.