A la sortida d’un restaurant, ahir a la tarda, vam topar amb una taula de coneguts que allargaven l’hora de dinar tot fent tertúlia. A la taula hi havia un buròcrata de la Unió Europea que, fa molts anys, havia treballat per un amic comú de la primera fornada pujolista. Com tenim el Brexit? ―vam preguntar per fer-li un compliment―.  

De seguida l’home es va aixecar per saludar-nos i amb un dramatisme d’obra shakespeariana va afirmar que el Brexit és “l’error més gran que Anglaterra ha comès en els seus darrers mil anys d’història”. El vell buròcrata va explicar que Nick Clegg s’està quedant calb de desesperació, que David Cameron encara no es pot creure que hagi perdut el referèndum i que Londres viu una tragèdia grega.

Els països de vegades s’enfronten a decisions difícils. Però tothom que hagi viscut una mica sap que una cosa és que una decisió sigui complicada de prendre i que una altra de molt diferent és que sigui catastròfica o errònia. Com passa amb les persones, la saviesa dels pobles es mesura per la seva capacitat de viure situacions dures de resoldre sense fugir d’estudi.

Un amic ho va resumir així, quan va tallar el buròcrata, per dir-li: “Tu saps igual que jo que als anglesos no els enfonsa ni Déu, i menys la Unió Europea”. La discussió es va acabar aquí i el vell buròcrata es va posar a parlar de Josep Pla i de la masia plena de llibres que té a l’Empordà. Nosaltres vam marxar comentant que estem en mans de funcionaris que es podrien carregar un país a base de tòpics publicats a la premsa.

Anglaterra ha viscut moltes èpoques de divisió política i sempre n’ha sortit reforçada. La perspectiva històrica diu que els anglesos s’estan avançant a les contradiccions que, tard o d’hora, col·lapsaran Espanya, França i Alemanya. El Brexit és una reacció de l’esperit democràtic anglès contra el servilisme i els automatismes cecs que les classes dirigents europees estan mirant d’imposar a la política. 

El Parlament britànic és un caos perquè la democràcia és un sistema lent i groller, un pèl hooliganesc, en el qual tothom explota els punts febles del contrincant per ajudar a millorar les seves propostes. Només Catalunya ha donat fins ara alguna cosa similar al Brexit, dins d’Europa. És una llàstima que l’1 d’octubre hagi tingut gestors tan mediocres i una oposició tan troglodita. 

La democràcia europea s’ha tornat antiintuïtiva i només sap veure problemes allà on hauria de veure oportunitats. Els polítics establerts han trencat la relació artística que, en qualsevol ofici decent, hi ha entre la intuïció i la concreció material de les idees. La inflamació dels populismes neix de la frustració que han generat els prejudicis intel·lectuals d’una xarxa d’interessos cada vegada més obtusa i tancada en ella mateixa.

La Xina guanya terreny perquè, a diferència dels països europeus, no va contra la seva pròpia història. La solució que la Xina va trobar al seu llarg estancament va ser adoptar el capitalisme. Europa només podrà recuperar el dinamisme si millora la qualitat de la seva democràcia. Això, esclar, només es pot fer tornant la llibertat a les nacions que van quedar sotmeses pels estats sorgits de l’absolutisme i de la revolució francesa, que els anglesos han odiat sempre.

En el fons, el Brexit defensa l’esperit més idealista de la Unió Europea, que en el seu origen va ser concebuda com una confederació de nacions lliures, lligades per la democràcia. Com el 1714, la incapacitat de Barcelona per treure’s de sobre els espanyols podria fer que Londres acabés sent el far de les llibertats del continent. Si Catalunya aconseguís la independència, en canvi, ja veuríeu com Anglaterra voldria tornar a la Unió Europea.