Només ens arribem a fer realment nostres les coses que ens toquen el cor. Fora del caldo de cultiu que fa bullir l’amor, som manipulables i gregaris i aprenem ben poques coses. La intel·ligència dona fruits caducs i mediocres, de vegades perillosos, quan queda desproveïda de l’entusiasme natural que desperta l'amor.

Els llibres et poden ajudar a refinar els aspectes tècnics d’un coneixement, però no t’ajudaran a dominar-lo ni molt menys a fer-lo créixer. La saviesa tan sols pot destil·lar-se de les espurnes de curiositat que encenen les passions. Ho vaig aprendre a l’escola, mentre els meus companys de classe apuntaven adormits tot el que creien que els dictava el mestre. 

Una vegada el professor d’història es va tirar un pet i la noia que tenia al costat meu el va transcriure per inèrcia en forma d’onomatopeia. Aquell matí vaig entendre que és important que les agulles dels rellotges no s'endarrereixen  ni s’avancin, però que encara és més important pel bon funcionament del món que algú els faci marcar l’hora correcta. 

Un caçador que tingués molt bona punteria però que, en canvi, per algun tipus de trauma o de prejudici establert, intentés només de fer diana a la cua de les bèsties, tornaria cada dia a la cabana amb les mans buides. Hi ha una precisió que ve de la tècnica, però n’hi ha una altra de més profunda i acurada, que neix de l’entusiasme i la curiositat que el món desperta quan t'estimes la vida sense por. 

No parlo de l’amor estèril que defensa Oriol Junqueras. Parlo de l’amor que cal per tornar una plantofada sense odi; dels insults que calen per obrir-te una ferida per on pugui respirar la teva estupidesa. Parlo d’aquell punt de violència que la vida necessita per reproduir-se, perquè un òvul pugui ser fecundat per un espermatozou. Parlo de la creativitat que fa que una màquina sigui una eina i no pas una cadena o un sistema d’addicció.

Sense l’amor, la intel·ligència queda reduïda a les pretensions, i els aspectes tècnics esdevenen el refugi dels frustrats que sempre acaben corrompent el món amb la seva hipocresia deserta d’imaginació. Allà on l’amor ens és escàs apliquem plantilles disponibles. Llavors els cabells de Soto Ivars semblen molt més dignes de ser criticats que no pas els d’Ada Colau i la paraula majordom fereix molt menys que no pas el mot "dona de fer feines". 

Compareu aquest parell d’articles de Valentí Puig, i penseu des de quin sentiment estan escrits. L’article sobre el centenari de Pedrolo és salvatge, però alegre. Està ple de vida, perquè beu d’una època en la qual l’escriptor no havia estat frustrat pel seu entorn i pensava amb llibertat. En canvi, aquest altre que parla d’Oriol Junqueras resulta gairebé il·legible. Està escrit des de l’agror i els coneixements històrics de l’autor no aporten res.

De vegades Catalunya em recorda aquest article o un reportatge que vaig llegir sobre l’ensorrament d’algunes multinacionals que no van adaptar-se al seu futur, tot i haver-lo vist venir amb temps per reaccionar. Quan les estructures d’una organització estan ossificades, quan han perdut el vincle amb el sentiment que les va fer emergir, perden la força creativa i es tornen reactives i obtuses.

L’exèrcit britànic va inventar els tancs en les vigílies de la Primera Guerra Mundial però els va deixar de banda perquè estava massa ben organitzat al voltant de la cavalleria. La Kodak va inventar la fotografia digital però l’aparició dels mòbils amb càmera se la va emportar per davant. La Sony liderava el món dels walkmans, fins que va venir l’Ipod i va imposar el seu concepte de la música portable.

Quan el món canvia, hi ha estructures que no aguanten perquè els seus membres han perdut la passió que cal per explorar noves categories. Acomodaticis, prefereixen pensar des del seu món perdut i llavors tot són excuses moralistes i càlculs de druida, envernissats d’estratègia de saló.