“Que te han pillao, que te han pillao con el carrito de los helaos”

Cançó tradicional de festes

 

Agafat in fraganti no es deia en llatí, es deia cantant, almenys a les borratxeres festivaleres del nord. Poca gent trobareu que no hagi cantat allò de “que te han pillao con el carrito de los helaos”. Potser sembla una cosa de penyes i bots i ampolles de vi que van de mà en mà, però crec que vaig llegir en algun lloc que l'explicació d'aquesta cançoneta, o dita, té l'origen en els soferts constructors de zigurats, allà a Ur. Resulta que els diligents sumeris tenien dret a rebre un refrigeri semblant al gelat, entre tova i tova, quan les temperatures caldees ho feien més insuportable de l'habitual. Els capatassos tenien uns carros que feien servir per repartir la llaminadura refrescant entre la mà d'obra assedegada, però tenien el ja corrupte costum d'escatimar el present i quedar-se'l, moltes vegades tocant el dos amb el carro. Hi va haver diverses revoltes populars per protestar per aquesta forma de corrupció turmentadora. Així que si al capatàs l'enxampaven amb el carro... mala vida l'esperava.

És el que li acaba de passar al Tribunal Suprem del Regne d'Espanya, en concret a la seva molt prestigiosa sala II, quan el Tribunal Europeu de Drets Humans l'ha enxampat en el mal costum de fer cas omís del que Estrasburg diu en les sentències per readequar-les al que a ells els sembla que han de dir perquè no els desdiguin gaire. La sentència, coneguda ahir, es refereix al cas d'un president d'una cooperativa agrícola de Còrdova i ha provocat una forta reprensió al màxim tribunal espanyol, que, a més, ens costarà com sempre diners als contribuents.

El cas en concret no importa gaire, més enllà que la resistència del Suprem a acceptar el que diuen els tribunals supranacionals s'estén a tota mena de qüestions i que, mentre ells repeteixen en oficis i missatges, fins i tot a la presidenta del Congrés, que les sentències no s'interpreten sinó que s'executen, no es fan cas quan els toca a ells. Arran del text de la sentència d'Estrasburg es pot deduir que el tribunal està molest per aquesta actitud del Suprem espanyol. Els arriben a dir arbitraris ―"que depèn només de la voluntat o caprici i no obeeix a principis dictats per la raó, la lògica o les lleis", segons el diccionari― i no hi ha una cosa pitjor que es pugui dir a un tribunal de justícia. Per abreujar el context, el TS va condemnar el 2012 un cordovès malgrat que la primera instància l'havia absolt i ho va fer sense respectar els seus drets fonamentals. L'home es va dirigir al TEDH, el qual li va donar la raó el 2015 i va condemnar Espanya per aquesta sentència, i en aquest punt és on el Tribunal Suprem, en revisar la seva pròpia condemna, va fer-ne una lectura particular i a la seva manera, segons la qual podia deixar vigent part dels delictes i mantenir els anys de presó que havia dit. Això és el que ahir els va tombar Estrasburg, clavant-los una esbroncada de mil dimonis. Una esbroncada ben merescuda.

Aquest cop de puny a la taula del Tribunal d'Estrasburg em sembla important. En primer lloc, perquè deixa clar que els tripijocs no se sostindran fora de les fronteres i que si han de desemmascarar-los, ho faran

"La presentació per part del Tribunal Suprem de les conclusions no hauria de ser manifestament arbitrària, la qual cosa fins i tot podria equivaldre a una denegació de justícia i tenir com a resultat frustrar l'intent del demandant que s'examinin els procediments". Considerar que el màxim tribunal d'un país pren decisions que suposen denegar fer justícia és tan fort que no sé en quin estat d'indignació estava el redactor de la sentència que, a més, diu: "Els paràgrafs [de la sentència del TEDH] no deixaven cap dubte (...) La interpretació del Tribunal Suprem (...) contradeia les condicions del Tribunal". No se li pot dir més clar a un tribunal que s'ha tirat a l'esquena la sentència d'un tribunal superior, que, els agradi o no, forma part de l'entramat processal d'Espanya i que té una capacitat clara de revisar les sentències de la sala II.

S'han passat i els han enxampat. "En fer el TS la seva pròpia interpretació sobre l'abast i significat de la revisió de la sentència, va excedir el marge d'apreciació i va tergiversar les conclusions de la sentència del TEDH", continua la resolució d'Estrasburg. Van excedir-se i van tergiversar l'aplicació d'una sentència; això, els mateixos senyors que exigeixen per davant i per darrere que s'apliquin les seves, fins i tot en els extrems en què no està clar que s'hagin d'aplicar, com acaba de passar amb el diputat Rodríguez.

Aquest cop de puny a la taula del Tribunal d'Estrasburg em sembla important. En primer lloc, perquè deixa clar que els tripijocs no se sostindran fora de les fronteres i que si han de desemmascarar-los, ho faran. Ho han fet per unanimitat, fins i tot la magistrada espanyola Elósegui, a qui es va pretendre invalidar per ser de l'Opus Dei, però que crec que ja ha demostrat diverses vegades que del que no forma part és del contuberni per amagar els excessos espanyols. Una altra qüestió que es deriva d'aquesta esbroncada és que altres casos d'aplicació arbitrària de les resolucions d'Estrasburg, com la del cas Bateragune, en el qual pretenen tornar a jutjar Otegi, trobaran un tribunal amb antecedents sobre la resistència del Tribunal Suprem espanyol a acatar el que el TEDH li corregeixi. Aquesta cara de tribunal que es creu per damunt de tot, fins i tot a vegades de les mateixes lleis que reescriu a la seva manera si s'escau, aquest maquiavel·lisme que tants fanàtics té a la caspa pàtria, no fa gaire bon efecte a Estrasburg i no callaran.

És molt trist que hàgim arribat a una situació en què aquesta imparcialitat, aquest estudiar els assumptes sense cap altre interès que aplicar les lleis i els tractats, només es pugui esperar dels tribunals supranacionals, perquè tant el Tribunal Suprem com el Tribunal Constitucional "s'excedeixen", "tergiversen", són "arbitraris" o "deneguen" la justícia que se'ls demana.

No és una sentència qualsevol. Aquesta vegada al Suprem l'han enxampat amb el carro dels gelats, i no serà l'última. Tots ho sabem, crec que ells també.