Aquí les il·legalitats que s'han comès els últims mesos van passant per davant dels nostres nassos amb una alegria que no ens l'acabem. I no passa res. De res. És que ja no són ni noticia.

Recorda quan el 27 de gener Carles Puigdemont havia de ser elegit president de la Generalitat? En aquell moment la discussió era si l'aspirant havia de ser al ple presencialment o podia participar-hi telemàticament des de Bèlgica. Fins que el TC, en una reunió celebrada un dissabte i com a conseqüència d'un recurs presentat pel Gobierno, va decidir per la majoria d'onze dels dotze magistrats permetre la investidura, sí, però si el president venia en persona i amb l'autorització del jutge Llarena. I, esclar, venir en persona volia dir ser detingut i empresonat.

Per això el llavors ministre Zoido (encara ara em punxen i no em treuen sang quan penso com aquest individu va poder arribar a ser ministre de l'Interior del Regne d'Espanya) deia que la policia i la Guàrdia Civil vigilaven “d'una forma molt intensa” totes les entrades a Catalunya perquè Puigdemont no hi accedís “amb helicòpter, ultralleuger o vaixell”. I per això a l'entrada del Parlament revisaven fins i tot el maleter del taxi de Xavier Domènech.

Però l'alt tribunal també deia aquell dia que el ple quedava suspès i advertia el president Torrent i la Mesa que en cas de no acatar la suspensió incorrerien en responsabilitats penals. I això a pesar de dos informes, del Consell d'Estat i dels lletrats del TC, que deien que no es podia impugnar la candidatura abans de celebrar el ple. Bàsicament, perquè no pots multar algú per saltar-se un semàfor quan encara no ha pujat al cotxe.

Per tant, i resumint, el Tribunal Constitucional va impedir, de forma provisional, la investidura de Carles Puigdemont, saltant-se les recomanacions legals i amenaçant amb presó els representants democràtics elegits pels catalans.

Cinc mesos després, i a punt d'acabar el termini que tenia per fer pública la decisió definitiva, el TC ha parlat. I sap què ha dit? Doncs declara “la pèrdua sobrevinguda de l'objecte de l'incident sobre el manteniment o aixecament de la resolució del president del Parlament del 22 de gener del 2018, per la qual es proposava investir com a president Carles Puigdemont" i entén que “les circumstàncies concurrents actualment fan que les decisions impugnades en aquest procés constitucional hagin perdut l'eficàcia i, en conseqüència, no puguin ser aplicades”.

Això traduït vol dir que el TC permet a Carles Puigdemont presentar-se fa cinc mesos com a candidat a president de la Generalitat de forma telemàtica des de Bèlgica. Però, ai las, com que ja no és candidat, perquè, com que no li van permetre llavors de presentar-se, van triar un altre candidat, doncs deixem-ho estar, tal dia fotrà un any i, com va dir el poeta, “a tomar pol culo y un abrazo”.

I, escolti, el més sensacional de tot és que no ha passat res. Perquè aquí mai no passa res. I, de fet, per què hauria de passar res en un lloc on la llei s’aplica amb uns criteris que no saps mai si són més arbitraris que polítics?

Aquí un jutge manté en presó provisional nou persones acusades d'un delicte que només ha existit en la seva imaginació i en uns informes basats en informacions falses creades per qui hauria de protegir-nos dels dolents.

Aquí un jutge manté en presó provisional nou persones acusades d'un delicte que ha estat desmentit pel ministre d'Hisenda espanyol.

Aquí és obligació acceptar i publicar el Govern que tria el president de la Generalitat i, si a l'Estat no li surt d'allà mateix fer-ho, doncs no ho fa i punt. I aquest Govern no és.

Aquí passen aquestes coses i d'altres i aquí no passa res. Perquè aquí mai no passa res.