Com vam anunciar, la compareixença al Suprem del major Josep Lluís Trapero ha revolucionat el desenvolupament de la Causa especial 20907/2017. El factor Trapero ha estat demolidor per a tothom; per la credibilitat que li atorga la valentia d'arriscar-se a declarar com a testimoni, amb obligació de dir la veritat, quan es juga fins a una dècada de presó en un altre procés, per la solidesa del seu testimoni i per haver estat un dels pocs responsables que no ha intentat convèncer-nos que ho havia fet tot bé i la culpa era dels altres.
Resulta vergonyant veure com els mateixos que feia mesos que el presentaven com l'astut comandant en cap de l'exèrcit rebel pugen ara al carro del seu contundent testimoni i saluden la seva indubtable enteresa com a funcionari públic perquè donen per dictada la sentència contra els acusats. No es poden utilitzar alhora els testimonis de Pérez de los Cobos, el coordinador que no sabia coordinar, i el major Trapero per sostenir la tesi de la rebel·lió, perquè són incompatibles. Per De los Cobos els Mossos eren l'exèrcit de la rebel·lió i per Trapero eren uns policies fent la seva feina de la manera més lleial i legal possible, mentre els responsables polítics d'un i un altre costat els utilitzaven com si fossin ninots de fira. Les dues coses no poden ser veritat alhora. No es poden donar per vàlids els dos testimonis alhora: un exclou l'altre; s'ha d'escollir.
La biga mestra que suposadament sostenia el cas per rebel·lió s'ha esfondrat de manera estrepitosa en saber que el presumpte exèrcit rebel tenia plans per aturar els líders insurgents
Sembla ridícul veure com, davant de l'ensorrament del cas per rebel·lió, els mateixos que veien en el comportament suposadament còmplice dels Mossos, aquesta força armada que provaria la rebel·lió, s'agafen ara als avisos dels riscos de violència dels Mossos al Govern i els presenten com si fossin la nova i definitiva pistola fumejant. Resulta indubtable que el testimoni de Trapero i els restants responsables dels Mossos ha aportat evidències de la concurrència de desobediència, pot ser que fins i tot hagin apropat els fets una mica més a la sedició en el seu grau més lleu. Però encara sembla més cert que la biga mestra que suposadament sostenia el cas per rebel·lió s'ha esfondrat de manera estrepitosa en saber que el presumpte exèrcit rebel tenia plans per aturar els líders insurgents si així ho ordenava un jutge.
De la mateixa manera que el sòlid i detallat relat del lehendakati Urkullu va deixar en evidència les declaracions renuents, tramposes i clarament evasives dels responsables polítics del govern de Mariano Rajoy; el ferm, precís i ben argumentat testimoni del major Trapero va deixar nues les esbiaixades, insidioses i equívoques deposicions de responsables policials estatals com el tinent coronel Pérez de los Cobos o el comissari Sebastián Trapote. Va ser la seva incompetència i incapacitat el que va provocar la violència que va torbar i va amenaçar la convivència ciutadana aquell 1-O, no les forces de la rebel·lió.
Els qui ens van anunciar de totes les maneres possibles que al judici veuríem en tota la seva esplendor la solvència i la solidesa de l'Estat tenien raó. Encara que segurament estan molt desconcertats perquè han hagut d'esperar que el millor exemple de lleialtat a un cos i a un servei públic l'aportés Trapero, el seu dolent oficial.