Jordi Évole és un personatge en ell mateix. Incompleix la primera norma del bon periodista, que és no ser el centre de la notícia. Però ell, com molts altres periodistes narcisistes que no saps mai si són partidaris d’una causa perquè hi creuen o bé perquè són egòlatres, va tornar a protagonitzar el concert de dissabte passat al Sant Jordi. El que havia de ser un concert solidari, un "Volem acollir" unitari, ell va convertir-lo en una arma política llancívola, destinada a inventar-se enemics de l’acollida en un país, Catalunya, on la majoria governamental és partidària de fer-ho i no té manera de saltar-se la llei.

Évole pertany a l’entorn polític d’aquells que no volen sentir ni parlar de fer un referèndum d’autodeterminació convocat unilateralment i, en canvi, acusa el Govern de la Generalitat d’incompetència per no resoldre l’acollida de refugiats quan no en té la capacitat reguladora. Sense el permís del govern de l’Estat és impossible que la Generalitat tramiti res directament amb la UE, gestioni permisos o atorgui la ciutadania a ningú. Però Évole, que ha dit pel dret i pel revés que és contrari al RUI, va i reclama a la Generalitat una mena de DUI per als refugiats. Va ser tanta la seva demagògia que fins i tot es va atrevir a dir que “que en un concert com aquest no hi hauria d’haver una llotja reservada per a autoritats. L’única autoritat la té la gent. Penseu, autoritats, que el que esteu aplaudint des de la llotja també neix de la vostra incapacitat política per resoldre aquest tema. Sabem que alguns de vosaltres lluiteu i lluiteu per aconseguir que això no sigui així. Però altres us refugieu i dieu que és un problema de competències. Jo crec que no és un problema només de competències, sinó un problema d’incompetències”. Pur populisme d’esquerres, com sempre, que respon al mateix pensament antipolític del populisme de dreta.

Si el concert de dissabte van inventar-se’l dos voluntaris en tornar d’un camp de refugiats, com va reconèixer el mateix Évole, el protagonisme hauria d’haver estat per a ells i no pas per als periodistes que s’enriqueixen explicant les misèries dels que es comprometen de veritat. Les autoritats catalanes potser no són capaces de resoldre el problema de les competències, però un conflicte com aquest no es pot reduir a un adverbi, com si poder regular l’entrada i sortida d’un país fos una qüestió semàntica i no pas política. Als periodistes que volen parlar de política cal demanar-los que, si més no, sàpiguen de què parlen. Évole hauria pogut sumar-se, per exemple, a la gent que ell reivindica quan es tracta de quinze mil persones defensant l’acollida de persones refugiades i emigrants i afegir-les a les cinquanta mil que dilluns passat van sortir al carrer per defensar les autoritats catalanes, aquelles que ell menysté, que el 9-N van donar veu a més de dos milions de persones que volen poder decidir sobre l’acollida de refugiats, les prestacions d’atur, les pensions, els aranzels i el que faci falta en un Estat sobirà.

Évole fa periodisme de Gran Hermano, de traç gruixut, emocional, antipolític, quasi sempre antihistòric. Aquesta manera de fer li ha donat notorietat i diners, que no veig que hagi invertit en cap causa solidària o filantròpica com fan molts dels rics als quals critica. I mentrestant, la gent, la bona gent, ha d’aguantar que Évole parli dels milers d’immigrants andalusos, extremenys, castellans, gallecs, “que venien a treballar [a Catalunya] i a donar als seus fills les oportunitats que ells no van tenir”, sense fer cap esment al context, que no era altre que una dictadura militar. Barrejar les coses és desinformar. Confondre els moments històrics, mer anacronisme.

Estaria bé que Jordi Évole ens expliqués qui defensa a Catalunya “un eslògan pervers i cruel: un eslògan brut i fastigós” que diu “primer els de casa”. Només, i aquí l’adverbi escau, es pot atribuir a l’extrema dreta i a alguna gent de les classes populars, que Évole creu beatífiques, que “van lluitar per cada plaça, per cada ambulatori, per cada escola pública que van aconseguir per al seu barri”. La por a la pèrdua de vegades fa més mal que la ideologia de cada u. Contra el que creu Évole, ser obrer, pobre i nouvingut no determina que s’hagi de pensar d’una determinada manera.

En la qüestió dels refugiats, hi ha estats europeus que es comporten com es va comportar la França de 1939 amb els refugiats catalans i espanyols que travessaven la frontera pirinenca. A les platges de la Costa Vermella hi van deixar la pell un munt de gent que fugia del feixisme, tal com ara sirians, libanesos o iraquians moren a les costes italianes o gregues mentre fugen de la guerra a l’Orient Pròxim. El fet provat és que, oh, paradoxa!, la malvada Angela Merkel ha acollit a Alemanya més refugiats que cap altre Estat europeu, i aquí —oh, paradoxa!, també—, el govern del PP (i tots els governs espanyols fins a dia d’avui) no deixa que la Generalitat pugui fer, com és evident que així ho voldria, com han fet Alemanya i Suècia, que són els dos països europeus que més sol·licitants d’asil han acollit des del 2015. ¿Per què Évole no s’apunta a l’ANC, o a l’entitat sobiranista que li plagui, i ajuda que aquest nostre país pugui fer realitat els desitjos expressats en el seu ofensiu discurs al Sant Jordi sense caure en el pensament màgic dels il·luminats?