Un Albert Rivera fantasmal, amb un abric que recordava el vestuari de Matrix, va iniciar la campanya del 28-A a Madrid en format holograma, literal; l’acte —al món no virtual, vull dir— el va protagonitzar a Pedraza, un poble de Segòvia, un municipi de l’Espanya buidada on el PSOE i les dretes es juguen la Moncloa. El mateix dia, Inés Arrimadas, la fins ara líder de Cs a Catalunya, executava la seva última performance histriònica al Parlament, brandant un pomell de llaços grocs a la mà; estendards arrencats al pèrfid enemic indepe en carrers i places de Catalunya.

Rivera sembla endinsar-se en una etapa fosca, quasi gòtica. Queda molt lluny aquell cartell amb què es va estrenar en política, a les eleccions catalanes del 2006, on es presentava nu, amb les dues mans creuades sobre les vergonyes, façana d’innocència immaculada amb llengua de ferro postvidalquadrista. Després havia de liderar el Podemos de dretes. Ara se li acaba el crèdit. Si Rivera no pot decidir el proper govern espanyol, ja sigui ressuscitant el frustrat pacte amb Pedro Sánchez del 2015, o reeditant el trifachito andalús, el seu temps polític s’haurà exhaurit.

Si Rivera no pot decidir el proper govern espanyol, el seu temps s’haurà exhaurit

El lema de campanya de Ciutadans és “!Vamos Ciudadanos¡”. Tota semblança amb l’infaust “¡A por ellos!”, amb què l’Espanya histeritzada per les grans cadenes de televisió públiques i privades animava els policies i els guàrdia civils quan sortien cap a Catalunya a tustar els meus veïns, en vigílies del referèndum de l’1-O, és pura casualitat. I després es deixen entrevistar a TV3 per dir que és una màquina d'incitació a l'odi!

És una Espanya que, es miri com es miri, espanta. L’arrencada de la campanya del 28-A té alguna cosa d’espectral. José María Aznar, l’home que mira mitja humanitat com si mitja humanitat li degués la vida, ha tornat a Catalunya a fer campanya 15 anys després. L’últim cop va ser el 9 de novembre del 2003, a les eleccions al Parlament que van desembocar en el primer tripartit d'esquerres. Aznar va ser teloner en un acte a l’Hospitalet de Llobregat amb el seu successor Mariano Rajoy i el seu ministre i candidat a la Generalitat Josep Piqué. Hi va haver dinar, amb 1.500 assistents a 30 euros el cobert. Eren altres temps. Hi havia expectatives de mossegar electorat d'una CiU a punt de perdre el Palau. El PP català és ara un partit pràcticament desnonat. Un partit ectoplasmàtic. Però Aznar ha vingut a Catalunya a propulsar la seva candidata de veritat, l’aristòcrata Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos. La gran promesa. Es tracta de frenar les fugues a Vox, l’altra criatura alimentada a l’entorn del papa negre de la dreta espanyola —i curiosament impulsada al seu dia per Aleix Vidal-Quadras, a qui Aznar va haver de defenestrar per poder pactar amb Jordi Pujol—; i, esclar, de plantar cara, amb classe i un doctorat a Oxford, a Arrimadas, la líder unionista que va acaronar la presidència de la Generalitat però va mirar enrere, com la dona de Lot, i no hi havia gairebé ningú. Però hi ha més. 

Aquesta és també la campanya de la successió (pòstuma) d’Aznar. Santiago Abascal, el líder de Vox, ha visitat Covadonga el primer dia de campanya. El bressol de la Reconquista: pura propaganda franquista. Però Abascal no aconseguirà el disputat tron de la dreta que Aznar tutela per molt que es disfressi de Don Pelayo.

Si Cayetana obté l’escó per Barcelona, Aznar haurà trobat successora 15 anys després

Aznar busca successor i no ha aconseguit trobar-lo des que es va equivocar amb Mariano Rajoy aquell llunyà any 2003. Si Albert Rivera punxa el 28-A, serà el moment d’Arrimadas: la histèria antiindependentista amb què s’ha acomiadat del Parlament de Catalunya per anar a Madrid delata les seves intencions. I si Cayetana obté l’escó per Barcelona, Aznar haurà trobat successora: compte, Pablo Casado, perquè aquest pot ser el màster definitiu.

Només començar, la marquesa de Casa Fuerte, com els seus avantpassats que van guerrejar amb l’emperador Carles de Gant a les campanyes de Flandes o Itàlia,  ja ha guanyat la primera batalla. "Us sembla la imatge de la derechita cobarde? Els Mossos diuen que l'1-O no podien actuar davant la turba, nosaltres ahir ho vam fer". Cayetana ha superat amb nota el primer escrache de veritat, divendres, a la Universitat Autònoma de Barcelona i s'ha guanyat la primera portada de l'Abc enmig del "tumult", de la massa enfurismada, mentre Arrimadas agitava, penosament, el ram de llaços grocs al Parlament. Cayetana 1, Inés 0.

“Escrache” és paraula argentina de naixement, com Cayetana. I Espanya es decideix a Catalunya, com sempre ha sabut Aznar.