El diputat d’ERC Gabriel Rufián, lògicament emprenyat després del pacte entre els “convergents” i el PSC que ha deixat el seu partit sense l’estratègica presidència de la Diputació de Barcelona, ho ha dit, via Twitter, amb la contundència habitual: “El problema no és només donar-li la presidència de la 3a institució del país al PSC per evitar que la tingui ERC, el problema és si també ho faran amb la primera”. És a dir, el "problema" és si JxCat fa com va fer ERC el 2003 i el 2006: “donar-li” la presidència de la Generalitat al PSC -primer a Pasqual Maragall, després a José Montilla- enlloc de “donar-li” (si fos el cas) a ERC, que és justament el que va fer ERC amb CiU -en concret, amb Artur Mas-. O potser és que llavors, els tripartits d'esquerres, amb el PSC, ERC i ICV, van ser una “solució” i ara, un govern sociojunter, del PSC i JxCat, seria un “problema”? I doncs? Com diu una veïna meva, o tots convergents... o tots convergents.

Els temps han canviat, com cantava Bob Dylan. Si el 2003 es tractava de tirar endavant un nou Estatut, ara es tracta de salvar una autonomia trinxada -la independència i la República quedarien per a una altra generació- i guanyar la llibertat dels presos polítics i els exiliats; i, certament, si llavors ERC era un partit que, a tot estirar, podia decidir la presidència entre CiU i el PSC, ara batalla per consolidar-se com la primera força del país amb els seus rivals de sempre, els “convergents” mutats en puigdemontistes i pedecatistes, i té moltes possibilitats d'aconseguir-ho. L'avalen els recents èxits electorals a les generals espanyoles i les municipals, per bé que no ha pogut reblar la feina a l’ajuntament de Barcelona i la Diputació. Però com que l'eterna pugna per l’hegemonia del sobiranisme -la "guerra  dins la guerra"- és l'única cosa que, en el fons, no ha canviat, el “problema” continua sent el mateix i no sortim del bucle: ERC es considera plenament legitimada per fer de Convergència, de força central, pragmàtica, pactista a dreta i esquerra sense renunciar a res, i no passa res, valgui la redundància; però pretén que "Convergència" -com anomena les formacions hereves de l’espai convergent, JxCat/PDeCat, etc- no faci de Convergència ni en broma. Vet aquí la gran paradoxa i el mal enfoc de la qüestió per part dels republicans. En teoria, aquest esquema permet a ERC abstenir-se o votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez -cooperador necessari en l’aplicació i defensa del 155-, cosa que també defensen membres de JxCat, certament, i acusar a la vegada JxCat de cometre un crim de lesa majestat -contra la pàtria- perquè ha decidit fer Núria Marín (PSC) presidenta de la Diputació de Barcelona. Pot funcionar a nivell discursiu. Però no tant a nivell de la realitat real. Un cop ERC ha posat el procés en mode "partits", és a dir, en clau dels legítims -però no sé si del tot convenients- interessos de partit, era d'esperar que, tard o d'hora, JxCat també canviés la marxa. Ja ho diu la meva veïna: o tots convergents... o tots convergents.

ERC es veu plenament legitimada per fer de Convergència però pretén que "Convergència" no faci de Convergència ni en broma

A la Diputació de Barcelona, l’alternativa per als de Puigdemont era donar suport de franc a un govern d’ERC i els comuns. Exactament el mateix que se’ls va plantejar a l'Ajuntament de la capital catalana, una cosa que, a l’inrevés, tothom sap que mai farien els comuns per JxCat... i, de fet, tampoc pels republicans -que l'hi preguntin a Ernest Maragall-. Aquesta és la raó, el vet dels comuns a JxCat, per la qual ERC, empatada en diputats provincials amb el PSC, va renunciar d'entrada a plantejar un govern independentista a la Diputació. Vet aquí un segon “problema” amb un tercer actor en joc que, al final, esdevé l'autèntic àrbitre de la jugada. El mateix divendres que es va anunciar el pacte a la Diputació, deia Rufián: "Tothom sap que la meva opinió, i la de part del meu partit, és que el futur d'aquest país passa per coalicions d'esquerres i passa per l'espai autodeterminista dels comuns". És una via. Però, ara com ara, ERC faria bé de revisar una relació, més aviat una fascinació pels comuns políticament tòxica, que els ha deixat fora de l’alcaldia de Barcelona i de la presidència de la Diputació -si no hi ha canvis d'aquí fins dijous-.

La qüestió de fons és si l'independentisme ha de tenir mans lliures per pactar o no amb el PSC en l'actual escenari de persistència de la repressió

I no obstant tot plegat, a Rufián no li falta part de raó. Perquè la qüestió de fons és si l’independentisme ha de tenir mans lliures per pactar o no amb el PSC en l’actual escenari de persistència de la repressió, en espera de la sentència del Suprem, que es preveu duríssima, i sabent que l’objectiu de tot l’aparell polític-juridic-econòmic espanyol, PSOE inclòs, és escapçar-lo de manera definitiva. Si la resposta és que hem de tornar al 2003 -CiU també va intentar llavors salvar la presidència pactant amb els socialistes, i el 2006 directament amb el PSOE de Zapatero i Rubalcaba, sense que el PSC ho permetés-, aleshores, millor fer-ho posant les cartes a sobre de la taula perquè ningú no s’enganyi: o tots convergents... o tots convergents. (Quina pena, afegeix la meva veïna)