Estic segura que avui comença el final d’una època, i així quedarà reflectit en els llibres, quan s’hagin de perioditzar les diferents etapes de la història política d’Espanya. El judici a les i als polítics, i no polítics, del procés català d’independència marca la fi del projecte de democràcia espanyol construït després de la dictadura. El final d’aquest mateix judici, no tant pel seu resultat jurídic, que també, sinó per les conseqüències socials i polítiques que ja ha generat d’avançada i que ratificarà en la seva conclusió, determinarà quina serà l’Espanya del futur més immediat i també del mediat. I, segurament, de força anys més.

No em refereixo a si Catalunya seguirà sent espanyola o no. Això, que és molt important, deixa de ser-ho davant la retallada de drets fonamentals que ja s’ha establert com a normal en el marc d’actuació política espanyola. Em refereixo, directament, a la normalització del discurs i dels preceptes, i també dels temes cavall de batalla, de la ultradreta, que s’han alimentat i s’han inflat de manera totalment irresponsable per totes les forces polítiques espanyoles ―per omissió o acció― i la majoria dels mitjans de comunicació per lluitar contra tot el que es proposa a Catalunya. No hem d’oblidar que això no és d’ara, no comença amb el procés, ni tan sols amb l’Estatut del 2006; està a l’arrel del mateix pacte de la Constitució espanyola, que ja decreta els temes icònics del franquisme com a intocables.

L’España real és la de la foto de la manifestació del diumenge a Madrid; guanyen perquè no deixen d’insistir i perquè els que suposadament no hi estan d’acord no se signifiquen

Ara bé, malgrat que es fa difícil parlar de coses positives amb membres elegits democràticament i activistes socials pendents de sentències de presó, els esdeveniments han deixat ben clar que els deures no s’havien fet. I no pots solucionar un problema si no el visibilitzes. Fins aquí la positivitat. L’exèrcit no ha tret el cap encara, més enllà del que hem vist en temes de gènere i algun estirabot, però la base és la mateixa. La resta de cossos de seguretat de l’Estat i la judicatura ens han deixat ben clar, aquests darrers temps, amb les seves actuacions que no són pas institucions socials públiques que assumeixin estar en un país democràtic ni que vulguin ser-ho.

Evidentment, no vol dir que totes i tots els seus integrants no siguin demòcrates i es comportin com a tals, sinó que els seus dirigents ho siguin i la mateixa institució es distingeixi per una escrupolosa observació dels preceptes democràtics; la llei inclosa. Això no seria tan perillós i no estaria tan arrelat i no seria tan difícil de canviar si els dirigents polítics de torn ―i en aquest cas ho faig extensiu a totes i tots els que ho han estat― haguessin posat remei a la situació. Però han fet tot el contrari, aprofitar-la per als seus interessos partidistes quan l’avinentesa s’ha produït i així han anat enfortint l’herència predemocràtica que s’assumeix i es defensa com si fos aquesta l'única normalitat honorable, moral i ètica.

De moment, l’Espanya real, per molt que només fossin 45.000 o 200.000, és la de la foto de la manifestació del diumenge a Madrid. Guanyen, malgrat la punxada en la convocatòria, perquè no deixen d’insistir i perquè els que suposadament no hi estan d’acord, si és que n’hi ha, no se signifiquen. O com Pedro Sánchez, el president del govern espanyol, davant l’amenaça, claudiquen. Per molt que avui anunciïn que es traslladaran les restes del dictador Francisco Franco, tothom sap que es va tirar enrere una mesa de negociació perquè la dreta tripartita no volia que la fes. Governar així sí que deixa clar que només tenia ganes d’ostentar el títol.