Dels esdeveniments del mes d’octubre, n’extrec aquestes consideracions:

1. El punt final de l’octubre (la proclamació no defensada) va ser el resultat de múltiples vectors polítics. Els més immediats: la diversitat d’objectius dels diferents sectors sobiranistes. Aquesta multiplicitat, poc explicitada (per les raons que vaig exposar en els articles anteriors), va acabar desarticulant l’estratègia que tots els sobiranistes van compartir (fer un referèndum) davant d’un contrari que coneixia i coneix les diferències i debilitats del catalanisme.

2. En tot cas, cal deixar ben clar (ara, a la campanya, i en tots els balanços futurs que es facin de la política catalana d’aquests darrers anys) un fet central: el vector fonamental, és a dir, el responsable últim d‘un mes d’octubre tan traumàtic va ser el conjunt de l’unionisme (incloses les posicions dels “equidistants”) per la seva oposició frontal a reconèixer (i en el cas dels “equidistants”, incapacitat absoluta a fer possible) la demanda favorable a fer un referèndum de quatre de cada cinc catalans i a resoldre les diferències polítiques existents a Catalunya de forma civilitzada, pacífica i democràtica.

3. Els partits del 155 fan campanya brandant l’espantall del caos i de les pèrdues irreparables que va produir el 27-O. El nivell orwellià de desinformació al que exposen a la població és extraordinari —equivalent al que hem vist practicar per part de trumpistes i brexiters—. De caos, no n’hi va haver. La proclamació va venir precedida d’una tensió psicològica important (sobretot entre el sobiranisme) però mai de cap violència, anarquia o aldarulls al carrer —llevat, precisament, de la coacció aplicada per les forces policials estatals i dels incidents provocats per ultres espanyolistes—. De la mateixa manera, no hi ha hagut cap conseqüència econòmica negativa rellevant, com indiquen les dades de producció i consum que comencen a aparèixer, confirmades pel mateix Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda. L’únic impacte, el canvi d’adreces socials, que ha tingut lloc prové, precisament, de les pressions de l’Estat.

Hi ha hagut pèrdues polítiques i humanes considerables. Tanmateix, totes, absolutament totes, han recaigut sobre tots aquells que van participar en el referèndum de l’1-O

Això sí, però: hi ha hagut pèrdues polítiques i humanes considerables. Tanmateix, totes, absolutament totes, han recaigut sobre tots aquells que van participar en el referèndum de l’1-O. Els qui s’hi oposaven no van rebre cap cop; no tenen ni amics ni coneguts ni representants a les presons; no pateixen per la intromissió constant de l’Estat al Govern de Catalunya; no temen pel que els pugui ocórrer si expressen les seves opinions lliurement, entre amics, a les xarxes socials o als diaris; no se senten ocupats en la seva vida quotidiana.

Diguem-ho d’una manera. La majoria sobiranista va jugar netament i pacíficament: es va organitzar per votar sense trencar ni destruir res; va manifestar-se sense fer mal a ningú; va esperar que les seves esperances es convertirien en realitat; i, quan va considerar que el país podia trencar-se, va preferir recular un pas i mantenir-se en el combat de la paraula i el vot. Com la mare de debò que, davant de Salomó, va preferir cedir el fill abans que el rei d’Israel el pogués partir pel mig. I, a diferència de l’altra dona, disposada a qualsevol cosa per imposar la seva voluntat. Que ho recordin aquells que van votar Unió i que ara poden tenir la temptació de votar l’opció Iceta-Espadaler.

4. Resoldre els conflictes (i, sobretot, un conflicte tan essencial com el de sobirania) de forma pacífica ha passat a ser part constitutiva de la cultura política catalana. Cal emfatitzar-ho perquè això no havia estat sempre així. Fins a la Guerra Civil, Catalunya va conèixer un nombre important d’episodis revolucionaris. Fa poc més de mig segle que l’historiador Vicens Vives dedicà part de la seva Notícia de Catalunya a la dimensió violenta dels catalans.

Si només queden les eleccions, fora bo que les candidatures independentistes fessin servir una certa transparència a l’hora d’explicar què faran després del 21-D

5. Si la via pacífica és l’única possible i considerant que la via del referèndum “unilateral” ha quedat amortitzada per l’1-O i el 27-O, l’única via autodeterminista torna a ser les eleccions. I, si només queden les eleccions, fóra bo que les candidatures independentistes fessin servir una certa transparència (dins de les possibilitats que donen unes eleccions absolutament mediatitzades per la intervenció de l’Estat) a l’hora d’explicar què faran després del 21-D. Si la suma dels seus vots és inferior al 50 per cent dels votants, entenc que hauran de tornar a jugar amb força el joc de les majories a les Corts espanyoles per acabar amb el govern Rajoy —a canvi de la restitució del 155 i la retirada d’acusacions delictives—. Dubto que el PSOE, que depèn de les subvencions al sud i sud-oest espanyol com mai i que és autor i alhora presoner d’un nacionalisme espanyol desfermat, s’hi avingui. En tot cas, però, si ho fa, tindrem eleccions a la primavera. (Potser les tenim igualment, amb el PP ansiós per treure partit del càstig imposat als catalans.) Si la suma és més del 50 per cent, ens trobarem, en canvi, davant de la ratificació, absolutament legítima, de la proclamació.

6. De cara a la campanya que vivim, no hi ha una estratègia única per guanyar. Podria haver-se fet amb una llista. Ara n’hi ha tres. Totes dues fórmules són vàlides. Com passa en un mercat amb diverses empreses, la multiplicitat de llistes aboca naturalment als partits a competir entre si. Això, que és positiu en eleccions normals, no ho és en moments extraordinaris com l’actual. Per altra banda, l’existència de llistes separades dona una flexibilitat programàtica que hauria de permetre convèncer votants diferents. Però, aquesta flexibilitat cal utilitzar-la: encarregant-se, cadascú, d’atraure el votant encara no convençut o mobilitzat que es troba en la frontera natural de cada força amb els partits unionistes. I, sobretot, fent una campanya (pro)positiva: sense victimisme; explicant les possibilitats que crea la sobirania.