Des de la proclamació d’independència del 27-O, el Govern (ara a l’exili) de la Generalitat ha estat acusat d’irresponsable, incompetent, mentider i feble. Irresponsable perquè va dur el país a un lloc que, ens diuen, sabia que era impossible d’assolir. Incompetent perquè va prometre portar-nos al país a un lloc que potser és assolible, però sense preparar mai els mitjans per arribar-hi. Mentider perquè va negar que no es podia arribar a on ens havíem proposat i/o que no estava preparat per arribar-hi. Feble perquè quan tocava fer l’últim pas, es va tirar enrere, cremant unes oportunitats i generant un estat de desànim fins a fer impossible assolir durant un llarg període de temps (que alguns xifren en una o dues legislatures i altres en una o dues generacions) l’objectiu desitjat.

Bona part d’aquestes acusacions són previsibles (tot i que algunes d’elles contradictòries entre si). La política (de partit i de periodisme) es basa en bona mida a culpabilitzar i disminuir l’enemic. En el cas de l’unionisme, amb el propòsit de desmobilitzar els votants independentistes i jivaritzar l’autonomia. Entre els equidistants, per absorbir una part d’aquells votants i restablir un pol polític cove-al-peixista que pugui extreure concessions de la majoria de torn a Espanya. Entre un cert independentisme, per empènyer el sobiranisme cap a l’última batalla, fins i tot si això implica escapçar el seu lideratge actual i recular temporalment fins a la casella de sortida.

Mentrestant, el votant sobiranista viu el desenllaç d’aquest primer desafiament a l’Estat entre el desconcert, el desànim i la frustració. No fer-ho és gairebé impossible, almenys per dues raons. Primer, la història d’aquest octubre ha estat complicada, plena de giragonses, de possibilitats aparentment il·limitades i de dubtes a voltes clamorosos. Segon, a la classe política sobiranista li ha faltat capacitat d’explicar les decisions preses, en part per la seva divisió interna, en part per la mateixa naturalesa estratègica del joc en marxa (que alguns creien que obligava a mantenir certs silencis per reforçar l’envit a l’Estat espanyol).

La història d’aquest octubre ha estat complicada, plena de giragonses, de possibilitats aparentment il·limitades i de dubtes a voltes clamorosos

En aquest article (i en dues peces més successives) ofereixo una anàlisi del mes d’octubre per intentar entendre, més enllà dels fets mateixos i de la intrahistòria de les decisions fetes a Palau (i que ja han estat explicades, primer a El Nacional i ara, amb més o menys fortuna, a la premsa espanyola), per què va passar el que va passar. Avui descric el marc conceptual i estratègic que ens va dur fins a l’1-O. En un segon article, analitzaré el conjunt de forces (gairebé vectors d’un camp físic) que van dur fins al 27-O. I en una tercera part, faré un petitíssim judici de valor, en forma de postil·la.

1. El marc conceptual i estratègic

L’1-O i el 27-O van culminar un procés iniciat pel sobiranisme per assolir dos objectius: primer, generar el mecanisme perquè els catalans poguessin expressar el seu suport (o rebuig) a la independència; segon, trencar l’oposició sistemàtica de l’Estat espanyol a exercir el dret d’autodeterminació, que, cal emfatitzar, és una cosa ben diferent a trencar l’oposició de l’Estat espanyol a la independència en si. Aquests dos objectius es recolzaven mútuament. En la mesura que la gent votés a favor del dret d’autodeterminació, s’esperava que Madrid deixaria de qüestionar la legitimitat de les demandes de la ciutadania. I, en la mesura que Espanya s’obrís a les propostes catalanes d’utilitzar un procediment per decidir democràticament l’estatus futur de Catalunya, s’entenia que l’Estat s’avindria a fer un referèndum per resoldre el contenciós polític pacíficament i, si s’esqueia, negociar un procés de secessió.

Després de la sentència del TC i de les mobilitzacions ciutadanes del 2010-12, una majoria (àmplia) dels partits catalans es van comprometre a negociar un referèndum amb Madrid. Quan tots aquells intents de negociació van fracassar i un cop el 9-N no va aconseguir generar la participació necessària per sacsejar Madrid, el sobiranisme va decidir convertir les eleccions del 27 setembre del 2015 en un referèndum implícit, definint-les com a tal, organitzant una coalició de forces favorables a la independència, i provocant, amb força èxit, el posicionament contrari de la majoria dels altres partits, que van passar a acceptar explícitament la seva condició d’“unionistes” (amb una excepció que resultaria crítica a la següent fase del procés). El resultat, un 48 per cent de vots i una majoria absoluta d’escons per als partidaris del Sí, va ser extraordinari. Tot i això, la manca de 2 punts percentuals per trencar la barrera del 50 per cent va fer impossible una declaració d’independència directa (immediata o a través del concepte —estranyíssim al meu entendre— de procés constituent).

En aquell moment, la majoria parlamentària sobiranista hauria pogut congelar el procés sobiranista, administrar l’autonomia i esperar a expandir la seva majoria a les properes eleccions. Si no ho va fer es degué, al meu entendre, a dues raons. En primer lloc, aturar-se trencava amb l’estratègia binària que he descrit abans: forçar un vot per poder finalment fer seure a l’Estat; buscar el punt feble de l’Estat per poder votar. En segon lloc, com que l’unionisme estricte havia quedat clarament per sota de l’independentisme, era difícil parlar d’una derrota de l’independentisme, sobretot perquè hi havia una força política entre els dos blocs, CSQP, que incloïa (segons diverses enquestes) un sector de votants favorables a la independència de Catalunya i que recolzava un referèndum pactat. (La necessitat de comptar amb el suport de la CUP va tenir un efecte important sobre el lideratge polític però menor sobre l’estratègia en si. Si JxS hagués volgut canviar de tàctica, apostant per l’espera, hauria pogut negociar amb CSQP.)

S’ha estès la interpretació que les elits polítiques catalanes en el fons no volien un referèndum amb tots els ets i uts i que, per això mateix, van quedar sobrepassades per la determinació i el coratge de més de 2 milions de catalans

Els partits sobiranistes van cometre un error important. Haurien d’haver exigit claredat a CSQP i una data límit a la seva proposta de fer un referèndum amb l’acord de l’Estat: això hauria fet encara més paleses les contradiccions inherents a fer una promesa (un referèndum pactat) que no pots complir mai (atesa l’oposició frontal del 70 per cent de les Corts). En tot cas, el pas del temps va demostrar que ni la majoria parlamentària sobiranista ni la supermajoria referendista aconseguien (o aconseguirien) trencar l’oposició espanyola simplement demanant un referèndum. I això va empènyer a la Generalitat a fer un nou pas polític.

Descartat tant el retorn a l’autonomisme com la independència exprés, el Govern es va trobar amb dues opcions sobre la taula. La primera, convocar noves eleccions (potser definides com a “constituents”), va quedar descartada. Probablement, haurien suposat repetir els resultats del 27-S (en bona mida com a conseqüència del confortable paper equidistant de CSQP). I no haurien aconseguit superar o trencar la resistència de l’Estat espanyol a convocar un referèndum.

La segona opció era la d’organitzar el referèndum directament o, fent servir un terme molt generalitzat (però utilitzat amb excessiva intencionalitat política), unilateralment. La decisió, presa primer dins de l’executiu català, consensuada després amb les forces parlamentàries, i força aplaudida per una part de l’independentisme social, pretenia superar l’atzucac que imposava la majoria de les Corts espanyoles i la manca de cooperació dels autodeterministes no sobiranistes. I semblava fer possible trobar aquell punt de trencament de la resistència espanyola a resoldre les demandes catalanes al que he fet referència abans.

Després de l’1-O i a la llum del 27-O, s’ha estès la interpretació que les elits polítiques catalanes en el fons no volien un referèndum amb tots els ets i uts i que, per això mateix, van quedar sobrepassades per la determinació i el coratge de més de 2 milions de catalans. La realitat, però, va ser més complexa —amb conseqüències importants per entendre on som i cap a on podem anar—.

Per una part del sobiranisme, el referèndum havia de ser una gran demostració de força, com ja ho va ser el 9-N

Amb els polítics sobiranistes a la recerca d’un ariet per trencar democràticament l’oposició de l’Estat a decidir democràticament, el referèndum es va convertir gradualment en el punt de trobada del sobiranisme per generar una sortida a la gàbia en què ens trobem tots tancats. Per un sector del sobiranisme, el referèndum era el punt final d’un procés d’alliberament, la porta de sortida directa: un cop guanyat, l’únic que calia era fer la declaració d’independència i desplegar, amb tota legitimitat, la república. Per un altre sector, en canvi, el referèndum de l’1-O també era el referèndum que no es podria fer mai amb el permís de l’estat. Tanmateix, aquest segon sector l’entenia com un mecanisme estratègic, com una eina per forçar la negociació amb l’Estat. Per això mateix, no hi veia cap contradicció entre organitzar-lo i insistir (fins a l’últim moment) en la seva disposició a dialogar amb Madrid. Finalment, per una altra part del sobiranisme, el referèndum havia de ser una gran demostració de força, com ja ho va ser el 9-N: una nova manifestació on els participants es comptarien a si mateixos d’una manera regulada i precisa i on es tornaria a demostrar que teníem raó, i que permetria començar a negociar, ara sí de debò, amb l’Estat. Fixem-nos en un detall poc explorat (però rellevant per entendre què va passar a partir de l’1-O): els partidaris d’interpretar el referèndum com a una manifestació es van guardar molt de dir-ho en públic; de fet, el sector pro-referèndum-real-però-amb-negociació-posterior-inclòs-un-altre-referèndum, també. I ho van fer per dues raons. D’una banda, revelar el caràcter instrumental de la convocatòria els hauria deixat marcats com a “processistes” —potser injustament perquè el seu objectiu continuava sent, com el de tothom, de trencar l’oposició de l’Estat—. D’altra banda, revelar el valor purament simbòlic que atribuïen a la consulta hauria tret tota la credibilitat política de l’operació de cara a l’estat: una amenaça no té cap possibilitat d’èxit si l’altre bàndol no la percep com a real. Fixem-nos, però, en un segon detall: l’Estat, coneixent o almenys intuint les divisions sobiranistes (i, sobretot, els càlculs del sector “simbolista”), va descomptar en part l’amenaça real del referèndum (o, almenys, de la voluntat de dur la independència a la pràctica).

(Avui en dia, aquestes posicions, que no es corresponen a cap partit o candidatura en concret sinó a sentiments i estratègies personals, continuen disputant-se quina ha de ser la interpretació final del que va passar —i, per tant, del que ha de significar el 21-D: parada (i desplegament lent) o pura ratificació. Penso, per exemple, en el darrer article del Dr. Mas Collell al diari Ara aquest diumenge o en les declaracions de la consellera, la Dra Ponsatí, a Vilaweb.)