Qualsevol observador estranger assegut davant del televisor o fins i tot convidat a la tribuna del Congrés dels Diputats no hauria trobat res d’especial en la sessió constitutiva de la Cambra. No hauria vist res que l’advertís que Espanya viu el conflicte polític més greu des de la mort del dictador Franco. Hauria vist que alguns diputats han estat objecte d’aplaudiments específics quan han entrat a l’hemicicle i que, per alguna raó, aquests diputats saludaven cordialment a tort i a dret amb un somriure o amb dos petons a les dones. L’observador hauria arribat a la conclusió –òbviament equivocada-  que Espanya, políticament parlant, és una bassa d’oli.

Ni les imaginatives fórmules de jurament de la Constitució emprades pels diputats republicans i independentistes -ofegades pel xivarri organitzat dels diputats ultres de Vox i de Ciutadans-  han trencat la normalitat pròpia d’un esdeveniment gairebé festiu. Tothom tenia ben present que per primera vegada hi havia presos a l’hemicicle vigilats per policies de paisà distribuïts per tots els racons de l’edifici. Els periodistes mai havíem tingut tan poca llibertat de moviments, però ningú s'ha escandalitzat.

Els presos polítics que han estat elegits diputats tenien avui la oportunitat de protagonitzar una performace reivindicativa a l'hemicicle que cridés l'atenció als informatius de les televisions europees. En lloc d'això, han preferit posar de manifest que són gent d’ordre, que es posen corbata per prendre possessió dels seus escons, que no tenen cap mena de rancúnia amb els seus adversaris polítics, que són bona gent, com va dir Junqueras el primer dia del judici i que només pretenen trobar una sortida dialogada al conflicte. El líder d’Esquerra Republicana ha parlat pràcticament amb tots els membres del Govern de Pedro Sánchez, inclós òbviament el president i una llarga estona amb la portaveu Isabel Celàa. El ministre Ábalos assegurava que amb Junqueras no ha parlat res de política, però que li ha estat explicant com era la seva vida a la presó on “segons m’ha dit aprofita molt el temps per escriure” i que Josep Rull li ha traslladat que el conseller Calvet “li parla molt bé de mi i jo li he parlat be d’en Calvet”, volent dir que tenen molta feina a fer en el camp de les infraestructures...

Si fins ara, tots els esforços del moviment independentista eren dirigits a denunciar internacionalment la involució democràtica d’Espanya, la vulneració de drets fonamentals, i l’abús de la presó provisional avui l’estratègia té com a prioritat la llibertat dels presos i el diàleg polític

Si fins ara, tots els esforços del moviment independentista semblaven dirigits a denunciar internacionalment la involució democràtica d’Espanya, la vulneració de drets fonamentals, i l’abús de poder que suposa la situació de presó provisional durant més d’un any, avui l’estratègia era la contrària: recuperar la llibertat i propiciar el diàleg polític intern. Durant el matí sempre han estat els diputats presos els que han allargat la mà i cal dir que ha estat molt ben rebuda pels col·legues de Podemos i del PNB, i encara que amb una mica més de fredor, també pels diputats i ministres socialistes. En tot cas, no han tingut cap mal gest, com sí s’ha observat per part d’Albert Rivera. El líder de Ciutadans s’ha destacat com l’únic interessat en mantenir la tensió de la darrera legislatura. Ni tan sols el PP l’ha secundat gaire. La nova presidenta del Congrés, Meritxell Batet, ha contribuït per la seva banda passant per alt les fórmules de jurament que cridaven a la llibertat dels presos polítics i al compromís republicà. Així doncs, es percebia un desig fins a cert punt transversal d’iniciar una nova etapa.

Tanmateix, no hi haurà nova etapa possible mentre els presos, siguin diputats o deixin de ser-ho, continuïn a la presó. Un dels advocats, presents a l’edifici del Congrés expressava la seva satisfacció pel desenvolupament de la jornada i feia entendre l’estratègia del bon rollo sobrevingut. La darrera vegada que el Tribunal Suprem va rebutjar les peticions de llibertat de les defenses va argumentar que no podia accedir-hi en plena celebració del judici. Al judici del procés li queden poques setmanes. Les previsions són que el dia 13 de juny quedarà vist per a sentència. La prioritat dels advocats és aconseguir la llibertat provisional dels presos mentre el Tribunal Suprem medita el seu veredicte. D’acord amb la tesi del Suprem, si no hi ha judici no caldrà que els acusats dormin cada dia a Soto del Real. A més, com que ja no són diputats del Parlament de Catalunya ja no estaran en condicions de reiterar delictes com declarar la independència de Catalunya i a més, per acabar-ho d’adobar, amb més o menys folclor acaben de prometre acatar la Constitució. Si són gent tan declaradament normal, perquè han de ser a la presó? Preguntaran els advocats.

La democràcia a Espanya no ha caigut al nivell de la Turquia d’Erdogan, com solen denunciar alguns sobiranistes, però sí que és cert que el que està passant aquí no passa a França ni a Alemanya, ni a Suècia ni a cap de les democràcies amb les quals se suposa que Espanya es vol comparar. Vet aquí però que avui hi ha hagut un interès compartit en desdramatitzar l’anomalia assumint voluntàriament els presos polítics independentistes el risc de normalitzar-la, d'acostumar-se i d’acostumar-nos.