Contràriament als sermons que dicten allò políticament correcte i banal, l’intercanvi d’insults és una forma altíssima de civil diàleg. Els mediterranis, que som una raça superior en quasi tots els afers de la humanitat, sabem perfectament com els tòpics, els prejudicis i fins i tot les injúries poden assegurar una correctíssima convivència entre tribus. La política s’assembla molt a l’art de l’esgrima, i en aquest nobilíssim esport s’hi inclouen balestra i martingala, però, de tant en tant, per tal d’arribar a tocar el contrari necessites la despietada força bruta de l’atac. L’insult no és argumentatiu, per la seva pròpia condició definitòria de significant que només denota, i l’encastem a la conversa quan ni la nostra millor floritura verbal pot definir el fàstic que ens causa el rival. De fet, la correcció ha fet molt més mal a la política que no pas les paraules feridores.
Quan Toni Albà insinua (o afirma directament) que Inés Arrimadas és una puta no està dient que la líder de Ciutadans es guanyi un sobresou fent cantonades o acompanyant senyors granadets al Liceu a canvi d’un xarrupet a la llotja. La capacitat creativa de l’insult, i d’aquí el seu poder, radica en la pluralitat de suggestions que pot encabir: a saber, com a hipòtesis, que Arrimadas vengui ànima i cos per un interès merament crematístic, que hagi utilitzat els votants catalans per cardar el camp a Madrid i deixar-los a l’estacada, o que faci cas al seu cap de premsa quan aquest li recomana estalviar-se arguments complexos i exhibir-se com un producte superficial. De fet, la mateixa Arrimadas coneix perfectament la gràcia suggestiva d’injuriar, car ella mateixa ha normalitzat l’adjectiu colpista per referir-se a l’independentisme com un fenomen de natura violenta.
L’error més absurd d’Albà en tota aquesta polemiqueta ha estat disculpar-se del seu insult apel·lant a defectes de comprensió lectora, quan la seva insinuació era claríssima, tractant d’idiotes els lectors de la seva piulada: això, acusar el teu públic de no saber llegir una brometa de parvulari, sí que em sembla una tanocada molt més gran que dir puta a una política. De fet, la proliferació d’insults a la política catalana és enormement positiva, perquè ha permès aflorar lliurement la repressió lingüística que durant lustres ha comportat l’autonomisme. Que Ciutadans adjectivi de violenta i militar la mera intenció de l’independentisme per constituir-se com a estat és ben explicatiu de com ha actuat l’espanyolisme en aquest tros de terra. Al seu torn, que per fi hom pugui acusar de cortesans els partits com el d’Arrimadas és un símptoma d’alliberament prou clar.
Lluny d’eliminar l’insult, com així passa amb les drogues, les societats més avançades han esmerçat esforços a ordir un marc de joc en què el mot feridor signifiqui alliberament, no pas castració. A la nostra tribu, contràriament i atès que l’ofensa ha esdevingut el nostre esport nacional predilecte, hom passa molt més temps fent el ploramiques que no pas celebrant aquesta capacitat regalada per la llengua; la brigada feminista de Twitter n’és un exemple ben clar. Servidor, que és un dels insultadors més excelsos que ha donat la literatura catalana dels darrers lustres, prefereix institucionalitzar la brega i treure-li ferro a tot plegat. L’Albà pot no ser el súmmum d’aquest art, però només faltaria que no poguéssim insultar de tant en tant l’enemic que ens envia alcaldables policies de França o que confien el nostre albir als coronels de la Guàrdia Civil. Ja és prou puta, la nostra existència