No resulta un fet gens menor que la Junta Electoral Central hagi permès televisar des de la presó una roda de premsa d’Oriol Junqueras i Jordi Sànchez, així com que no hagi tingut cap problema en facilitar la participació de Jordi Turull a un acte electoral. Mitjançant aquesta permissivitat, la JEC (un òrgan, ull al detall, format bàsicament per magistrats del Tribunal Suprem) ha tornat a palesar que els aparells ideològics de l’Estat no tenen cap inconvenient a mostrar els presos i visualitzar-los tot sovint, amb l’objectiu que aquests continuïn monopolitzant el nucli rector i emocional de la política catalana. L’Estat, això no pot sorprendre a ningú, posseeix una moneda de canvi molt valuosa i no tindrà cap inconvenient a exhibir la presa perquè en pugi el preu. Paral·lelament, als partits catalans ja els va bé centrar-ho tot en els presos i excitar la pornografia sentimental a les padrines, car la solidaritat amb els captius els permet dissimular la seva rendició a Espanya.

De fet, l’Estat gaudeix molt quan retrata la societat catalana veient els presos ben joliua en una roda de premsa o al pervers comptagotes del judici al Suprem, perquè aquestes petites alegries d’homeopatia aconsegueixen tapar el rerefons vergonyant i injustificable del mateix procés penal. Aquest també és el motiu ocult de la retransmissió televisiva del judici, que més enllà de la transparència i de totes aquestes mandangues té la intenció última de convertir-lo en una sèrie televisiva més, el Netflix de la tribu. Sabem de sobres que qualsevol fenomen que es televisa s’acaba adaptant tard o d’hora a les regles de l’espectacle i que fins i tot la injustícia més flagrant té un aire de ficció catàrtica si apareix en pantalla. Així ha passat amb aquest judici, que ja té el seu prota simpàtic, Marchena, els seus personatges secundaris risibles (en Paco, el tal Toni, la Tigressa de Badalona) i que està provocant una reacció pràcticament drogoaddictiva als televidents catalans.

El millor repressor és aquell que revesteix les seves males jugades amb el tint del somriure magnànim

La sobreexposició visual i mediàtica dels presos ha aconseguit banalitzar una de les poques coses que els cranis pensants del procés no havien pogut embrutir amb el seu cinisme insuportable: la repressió. De fet, és ben curiós comprovar que tenim moltíssimes més notícies dels presos ara que són captius que no pas quan eren lliures. No hi ha setmana sense la seva entrevista, reportatge, carta o fins i tot novetat editorial protagonitzada pels captius, que no només han ocupat els primers llocs de les llistes electorals a les properes espanyoles, municipals i europees, sinó que les han trufades amb els seus familiars. Aquesta exhibició de la ferida, aquesta sobre-explotació de la injustícia fins a límits pornogràfics, aquesta visualització que l’Estat ara ja fins i tot promociona, no pot sinó derivar en un clima anestesiant, la qual cosa va igual de bé als espanyols que volen adormir l’independentisme per lustres que als agents de la brigada de l’anar empenyent.

Com que el país sofreix de fa temps una manca evident de comprensió lectora, cal aclarir que aquest no és un text que pretengui convertir els presos polítics en invisibles ni foragitar-los de la vida pública; només faltaria. Simplement, em limito a recordar-vos coses ben bàsiques, com que l’enemic també juga i sovint ho fa perversament bé. De fet, el millor repressor és aquell que revesteix les seves males jugades amb el tint del somriure magnànim; ja sabeu, la ganyota que fa Marchena. El simpàtic, li diuen. Ja veurem el dia de la sentència...