La degradació moral de la política catalana ha quedat ben palesa aquesta mateixa setmana amb l’absurda desfilada de pancartes al balcó de Palau. Sé que, darrerament, el simple acte de recordar fets inqüestionables als meus conciutadans provoca una coïssor general a la pebrotera de l’ànima, però em permetran que aquest columnista continuï amb la dèria de tractar-los d’adults racionals. Primera cosa: el president Torra va mentir quan assegurà a la ciutadania que no retiraria de la façana de la Generalitat la simbologia groga en record de presos i exiliats. Segona i molt pitjor: el Molt Honorable 131 va tractar-nos de retardats quan va passar la pilota de la seva decisió final al Síndic de Greuges, i no només perquè els informes d’aquesta figura no tinguin caràcter vinculant, sinó car després hem sabut que Torra ja coneixia l’opinió del caixa-cobri d’en Ribó dies abans que s’acatés el mandat de la Junta Electoral Central.

Com hem dit manta vegada, el problema de mentir contínuament a la ciutadania és que les falsedats acostumen a degenerar de forma exponencial. Amb la polèmica dels cartells, i lluny de prestigiar la sobirania del Govern, el president ha provocat un infantilíssim canvi de cromos al balcó de la Generalitat, que ha derivat en el consegüent batibull mediàtic (Quin serà el proper cartell, Quim? Una pancarta en blanc perquè cadascú hi pugui posar el seu meme?), i demostrant també per enèsima vegada que necessita l’aprovació d’algun agent exterior per tal de fonamentar les seves decisions. Per si això fos poc, la setmana ha acabat amb la policia nacional (sic) intervenint als instituts del país d’una forma indigna (els Mossos deuen pensar que els llacets contagien la varicel·la) i amb la dreta espanyola encantada amb el context ideal per poder ressuscitar el 155.

Hom podria pensar que tot això és només el fruit casual d’una demostrada incompetència o d’una absoluta manca d’estratègia del president i del seu equip. I tindria part de raó, però la cosa –com sempre– encara és més perversa, car després de tota aquesta sarsuela de pancartes i llacets, el president i els capatassos de Junts per Catalunya ja han començat la seva particular campanya política per demanar a la ciutadania que “inundi de groc els carrers del país”. Si us hi fixeu, la tàctica convergent de sempre és la d’anar folcloritzant les pretensions polítiques del vulgar sense que la gent s’adoni de com això comporta rebaixar el llistó. En pocs mesos, l’independentisme ha passat de ser un moviment que exigia una secessió unilateral (previ referèndum), a un clam d’alliberament de presos i, finalment, a una espècie de magma reivindicatiu de la república i la llibertat d’expressió.

Com pot veure qualsevol persona, la fita principal de l’independentisme ha quedat banalment disfressada d’altres causes (nobilíssimes totes elles, sens dubte), amb l’objectiu de deixar esbravar momentàniament el poble per assegurar que a les eleccions tothom conservi la cadira, però amb l’objectiu últim de tornar a fer creure a tot déu que la independència és impossible. “Tu critiques molt, Bernat, però tu què faries?”, em diuen molts amables lectors quan torben el meu passeig nobiliari per l’Eixample. Us dic aquí allò que sempre us dic a la cara: recuperar la veritat, tornar a creure en la veritat i en el fet que explicar la veritat funciona. Perquè sense un mínim sentit de la veritat i de la decència, la política catalana està destinada a empantanegar-se en una decadència que avui serà de pancarta, demà del llacet i l’altre de ves a saber quina problemàtica de primeríssim ordre polític.

Aquesta darrera setmana, estimat conciutadà, t’han aixecat de nou la camisa. Si no creus que corregir aquesta dinàmica ja és proposar quelcom i ja implica millorar la nostra vida, és que el problema és molt més greu del que em pensava.