Hi ha una forma tan tronada com perversa d’evitar discussions de tu a tu amb un cert nivell intel·lectual, consistent a engabiar l’altre en un corrent polític nebulós i, a poder ser, de referents moralment execrables. Des del moment en què catorze bípedes extraordinaris i servidor van tenir la gosadia d’encapçalar la candidatura “Ordre i Aventura” per a les eleccions de l’Ateneu Barcelonès del proper dijous (voteu, consocis!), els periodistes Roger Palà i Cristian Segura van tenir la pensada quasi simultània de fer-me l’honor de ser escollit com un dels membres més destacats de la nova dreta liberal i independentista catalana, un corrent xenòfob, essencialista i fins i tot masclista que –segons els dos plomaires– tindria Donald Trump com a referent intel·lectual (sic) més significatiu.

Si abans del procés n’hi havia prou dient independentista a algú per tal d’apartar-lo del debat polític, l’hegemonia de l’alliberament ha fet que les llistes negres es regeixin per atribucions ideològiques. Aquí és on val la pena parlar de Trump com a fenomen, justament perquè la seva presidència ja no s’explica per l’auge de la dreta radical (com passà amb George W. Bush), sinó pel col·lapse de les ideologies i valors morals que havien dut demòcrates i republicans a l’alternança del poder. Com ha recordat manta vegada el filòsof Slavoj Žižek (poc sospitós de conservador o de liberal), el trumpisme és una desgràcia perquè du la mediocritat moral al poder, però també una oportunitat perquè dreta i esquerra tornin a escriure els seus discursos i agrupin de nou els electors sense por a la incorrecció política.

El trumpisme és una desgràcia perquè du la mediocritat moral al poder, però també una oportunitat perquè dreta i esquerra tornin a escriure els seus discursos

Sobta que mentre Trump ha pogut fer explotar els blocs ideològics tradicionals a Amèrica (combinant mesures d’esquerra radical com ara la incentivació de l’economia d’estat mitjançant obra pública amb avisos alarmants de regressió conservadora en l’àmbit de la lliure circulació de persones i d’immigrants), a Catalunya el president dels Estats Units s’empri com una figura inequívoca per ubicar políticament persones tan dispars en ideologia com ara en Vila, la Rahola, en Graupera o un servidor. També és sorprenent que dos periodistes que algú anomenaria d’investigació ens ubiquin en el liberalisme-trumpista després d’un esforç titànic consistent a repassar alguna de les nostres piulades o de retallar fragments d’articles sense la mínima contextualització del seu contingut.

En un temps de canvi ideològic –en què dreta, esquerra, liberalisme o comunisme resulten termes autistes per a la majoria dels nostres comportaments polítics– seria altament interessant deixar d’assenyalar l’alteritat en llistes negres o conceptes acusadors i parar-nos a pensar si valdria la pena canviar els termes del diàleg polític-ideològic, així com les convencions resultants amb què ens movem tots quan parlem de masclisme o xenofòbia. A mi m’encantaria contrastar tot això amb en Roger Palà o en Cristian Segura i estaré encantat, si la providència ho vol, d’assegurar-los una àgora al carrer de la Canuda per a dur-ho a terme. De fet, ja fa dies vaig trobar-me amb en Roger a l’Ascensor del carrer Bellafila i li vaig dir de dinar per poder intercanviar impressions. Encara espero resposta, i suposo que la tardança es deu a problemes d’agenda, no pas a la seva manca de sentit crític. 

També m’encantaria xerrar amb el Cristian, pobret meu, per saber d’on treu el meu trumpisme, i ho faria de gust encara que el director del seu diari m’hagi denunciat judicialment per recordar als meus lectors com va expulsar l’Anna Punsoda d’El País per pura i simple censura, no sé si xenòfoba o masclista. A mi em plau parlar amb tothom, cara a cara, sense més límits que la llibertat. Ells encara no responen. És una diferència important, ja ho veieu. Una alt-íssima diferència.