Llegint la Proposició de llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república proposada per Junts pel Sí i la CUP he tingut una sensació bastant semblant a quan corregeixo una redacció artificiosament allargassada per un alumne que, en realitat, té poques coses a dir. De fet, acostumo a desconfiar per sistema de tot allò que es presenta amb neologismes simpàtics i enrevessats, i això de la transitorietat (i tot el que soni a transició en general) em provoca molta més desconfiança que no pas assossec. Fa uns quants dies, en una tertúlia a Catalunya Ràdio, Marta Pascal posava la transició espanyola com a exemple de la giragonsa política i legal que és a punt d’afrontar el nostre Parlament amb aquesta llei i, des que vaig sentir aital declaració a la nostra emissora, duc la mà la cartera per si de cas: perquè si el que som a punt de fer és blanquejar l’antic règim, ai las, la cosa no pinta gaire bé.

La llei de transitorietat s’ha escrit, bàsicament, perquè ningú no tingui por i amb la idea rectora d’assentar la pervivència de la legalitat espanyola. Hi ha bones notícies, només faltaria, com ara la previsió de fer una república liberal on l’obtenció de la nacionalitat sigui cosa fàcil, així com nefastes concessions a la filosofia comuna segons la qual la futura constitució hauria de comptar amb la participació ciutadana, com si les lleis fossin un episodi de la final d’Operación Triunfo; però —si ens desfem de retòrica i anem al gra— aquesta és bàsicament una llei que manté la subsistència del funcionariat i la pervivència del poder legal espanyol a Catalunya. De fet, si alguna cosa sobta del text és la insistència d'assegurar feina i sou als pèrfids magistrats que, fins ara, havien estat els malignes culpables de la majoria d’inhabilitacions del bàndol sobiranista.

Sigui com sigui, tothom qui ha viscut de l’autonomisme durant lustres, l’1-O pot anar a dormir tranquil

Però els jutges no només són els majors beneficiaris de la transitorietat, sinó que la norma garanteix el pa i la sal a tots els funcionaris estatals. M’ha fet certa gràcia que els nostres diputats facin especial esment a la continuïtat laboral dels professors universitaris amb plaça fixa, corroborant la llei eterna segons la qual aquesta és una casta intocable que no es pot moure ni un mil·límetre, encara que es demostri incompetent, li toqui la galta dels glutis a la teva filla amb bromera entre les dents o, mareta meva, es produeixi un canvi de fronteres. De la mateixa faisó, també conserva la feina el nostre eminentíssim Síndic de Greuges, palesant, en efecte, que Rafael Ribó continuarà cobrant dels nostres impostos siguem dependents, transitoris, independents o extra-planetaris. Sigui com sigui, tothom qui ha viscut de l’autonomisme durant lustres, l’1-O pot anar a dormir tranquil.

Entenc que els diputats pensin que garantint la feina als membres de l’antic règim podran comprar-los la tranquil·litat i el vot, però —sincerament— dubto que cap funcionari visqui en l’ataràxia o s’impliqui en la nova república fins que no se li garanteixi tot allò pel qual ha lluitat en entrar a la funció pública; a saber, cobrar a fi de mesada, fins que mori. Al seu torn, sobta que el text garanteixi també tots els contractes ordits en temps d’autonomisme (inclosa l’obra pública) quan, de fet, l’etapa del nou país hauria de servir-nos precisament per a revisar algunes de les bestieses que s’han comès en la nostra vida anterior. Però, fet i fet, la llei de transitorietat sempre m’ha semblat un afer de molta menys importància que la convocatòria del referèndum, l’autèntic pal de paller de l’independentisme i una acció política que no necessita de tanta verga en vinagre per a convocar-se.

De moment, mentre som transitoris, encara esperem que algú convoqui l’1-O. Mai no he estat dels de ‘tenim pressa’, però d’aquí a fer la sesta hi deu haver un abisme.