Entenc perfectament que el meu col·lega Enric Vila hagi decidit deixar d’escriure articles fins passades les eleccions. Ara per ara, esperar que la gent s’adoni de com l’han ensarronada d’ençà de l’1-O i de fins a quin punt en serà d’autonòmica i esparracada la propera legislatura al Parlament potser és la millor opció possible: com diu l’Enric, “el periodisme recrema, i més en un país invertebrat que t’obliga a defensar les coses més bàsiques”. Fa dies que surto de xerrades i tertúlies molt descoratjat, al·lucinant de veure com gent intel·ligent que conec de fa anys pot afirmar com si res que ens predisposem a implementar (ecs) una república mentre la Generalitat no pot ni comprar una caixa d’Espidifen o que la mateixa penya sigui incapaç d’entendre que Rajoy ens ha guanyat la partida perquè els nostres polítics s’han escudat alegrement en la violència de l’Estat per incomplir la seva paraula.

Entenc que, en aquest temps de xantatge i melindro perpetu, al Vila li foti molta mandra passar per ser el corcó oficial de la tribu (i rebre una ració doble d’hòsties, de Madrid i dels guardians del seny indepe), sobretot quan molts conciutadans prefereixen escoltar i llegir cheerleaders del procés que no pas opinions que els incomodin la migdiada. Això que fem l’Enric i servidor de tolerar amb certa ironia vital que ens prenguin per bojos o torracollons i que els pesats d’internet ens acusin de voler desinflar els ànims dels votants, entre d’altres xorrades per l’estil, a vegades no t’agafa amb prou forces com per fer-te l’orni. De fet, amb l’Enric ens vam fer amics en una situació similar, quan ell acabava d’escriure El nostre heroi Josep Pla en plena època del tripartit i la gent el tractava de sonat per haver gosat reivindicar l’escriptor palafrugellenc com a base de l’independentisme.

La cosa ve força a tomb per la recent publicació de Fer-se totes les il·lusions possibles (Ed. Destino), un recull de fragments que Pla havia dissenyat com a segona part del volum Notes Disperses i que el mateix escriptor va deixar al calaix conscient que no passarien la censura. En efecte, els fragments no només guarden descripcions duríssimes per als agents polítics del franquisme (“Les autoritats no són més que els inspectors del manteniment de la merda estable”), sinó que Pla hi recalca més que mai que Catalunya és un país que viu sota el jou de l’ocupació castellana i que bascula antropològicament entre la resistència i la nostàlgia: “Aquests segles de dominació —diu en Josep— han estat un llarg esforç per desarrelar el català de la seva autenticitat, de la seva pròpia manera d’ésser. No s’ha lograt, però, ni matar la llengua ni soterrar del tot la personalitat del país”.

La seva grandesa no només es trobava en l’art d’adjectivar, sinó en haver-nos deixat escrita una obra inigualada que pagava homenatge al seu país des de l’òptica d’un home lliure

Recordo perfectament com, al llegir per primera vegada El nostre heroi Josep Pla, a un servidor (que llavors tornava de Nova York exhibint fals cosmopolitisme de pa sucat amb oli i encara passejava amb El País sota l’aixella com un badoc) li incomodava que l’Enric es referís a Catalunya com un camp de concentració i que fes gala d’una lectura de Pla diferent de la del pagès poruc de l’entrevista amb Soler Serrano amb qui tots ens havíem conformat fins llavors. De la recepció crítica del llibre i de les hòsties que va rebre no cal ni parlar-ne, però molts les haurien de revisar a la llum d’aquests nous fragments planians publicats a Destino: “El català d’avui té por d’ésser ell mateix. Aquesta por és com un tumor que porta a dins. El català amaga els seus sentiments vertaders, dissimula la seva manera d’ésser, escamoteja la seva autenticitat, tracta de presentar-se diferent de tal com és”.

Pla, escrivia l’Enric, havia estat un escriptor que havia defensat una llengua que molts volien morta, que va perdre la salut lluitant contra la censura i que vivia al marge de la moral franquista, intentant passar per frívol o per complaent amb el règim. La seva grandesa no només es trobava en l’art d’adjectivar, sinó en haver-nos deixat escrita una obra inigualada que pagava homenatge al seu país des de l’òptica d’un home lliure. Al llibre de l’Enric, escrit el 2009 (insisteixo!), s’hi deia: “Tots aquests que s’han avesat a tirar la pedra i amagar la mà, tots aquests que viuen d’especular amb els punts febles dels altres i s’enlluernen per un càrrec o una medalleta, tots aquests, val més que exercitin l’ànima o que es facin espanyols decidits perquè si un dia arribem a ser un país lliure no serviran ni per escombrar escales”. Més enllà de Pla, aquests mots retornen avui amb una vivor que espanta.

Amic meu, no m’estranya que, vist el panorama actual, hagis aprofitat les eleccions per fer vacances. Aquí t’espero, pacient i amb totes les il·lusions possibles, imaginant com ens ho farem, a partir d’ara, per sobreviure entre l’infern de merda estable i el món de la medalleta perpètua. Torna aviat.