Us demano que oblideu durant uns minuts els revolts del procés i el seu ritornello insofrible de vaca rumiadora, ja sé que potser és massa demanar, i que imagineu per un moment en Lluís Maria, en Xirinacs, a un quart de 9 del matí del dilluns 6 d’octubre de 1975, que refigureu en Xiri sortint de l’Hospital Penitenciari de Carabanchel, demano que torneu a fer visible, si pot ser, en Xiri abandonant la trena després de vint-i-dos mesos de reclusió, vaga de fam inclosa, tot per demanar l’amnistia dels presos polítics del franquisme, us dic doncs que el mireu com si encara fos viu, entre amics, abraçant-se mentre el filmen periodistes d’arreu. Pocs dies després, al filòsof català (així ens hi hauríem de referir, si la tribu fos normal) li deneguen el premi Nobel de la Pau, i no serà l’última vegada: el guardó acabarà en mans d’Andrej Sàkharov, físic rus dissident, pare de la bomba H soviètica.

Però Xirinacs no para mai. La vida de Franco depèn només de les cabrioles mèdiques del Marquès de Villaverde, el gendre, i s’esperava del nou règim (després sabrem que tot estava lligat) un canvi en la seva política penitenciària. Xirinacs podria haver-se dedicat a reposar i a esperar, però el seu meandre era cantellut i el vivia com el salmó que se’n fot del corrent del riu: lluny d’aturar-se, a mitjans de novembre, decideix recloure’s a Montserrat per continuar reclamant l’amnistia, i ho fa amb mossèn Robert Pons Rovira, sacerdot de les comunitats base de Barcelona, i Rosa Maria Rotllan, far dels catalans a l’exili. Comença la campanya dels Captaires de la pau, amb la qual el nostre religiós intenta reconvertir aquell “santuari de consum religiós” en el temple viu de tots els catalans. Amb els amics, s’hi asseuen tot el dia i dormen a les cel·les. Aviat, nova vaga de fam.

Demano novament que us imagineu en Xiri i els seus amics a Montserrat, esguardats per curiosos i turistes, importunats per l’abat del monestir, Cassià Maria Just, que s’escagarrinava en veure el santuari rodejat de secretes. Alguns sacerdots li demanen que foti el camp, però Xirinacs els diu que servidor “no és un pastor d’aquells que es pasturen ells mateixos, sinó que prenen partit en favor del captiu”. Mort Franco, ell continua esperant l’amnistia dels presos. Mitja Catalunya puja al monestir per donar-li aigua, roba i calor. Hi viatja també Seán McBride, premi Nobel de la pau el 1974, expresident d’Amnesty International i del Consell d’Europa. Us demano que visualitzeu també el cansament, que mireu de sentir el sofriment de nits i dies sense més aliment que la hac dos o. S’acaba la tancada a Montserrat. Joan Carles de Borbó és més del mateix. Tornen a casa.

Tot això ho podeu imaginar, però resulta més fàcil fer-ho en companyia de Xirinacs, el profetisme radical i no violent, un totxo descomunal de 800 pàgines que ha escrit en Busquets, en Lluís Busquets i Grabulosa, el meu professor de català de Can Colapi, un llibre extraordinari que es llegeix com una novel·la d’amor i d’admiració cap a un ésser que a Catalunya, com passa sempre, és encara avui vist per molts com un freak. Llegir aquesta immensa biografia, que com dirien els cursis hauria de ser a totes les cases del país (i de pas ser llegida!), és viure la biografia de la Catalunya de la guerra (in)civil fins als dies del cafè per a tothom. Però aquest és també el testimoni d’un revolucionari de si mateix, d’un home que podria haver estat un pubillet de casa bona i que acabà essent un dels activistes pacífics més reconeguts del món, tres vegades candidat al Nobel, català universal.

Quan penseu que tot això del procés us cansa, rellegiu els capítols d’aquest llibrot extraordinari i imagineu un sol dia, només un, de la vida de Lluís Maria Xirinacs

El llibre relata al detall les seves vagues de fam, el naixement, traïció i mort de l’Assemblea de Catalunya (que Xirinacs qualificava, ara ja es pot dir, com “la nostra ETA”) i el seu fracàs polític encapçalant el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional. Quan va morir, molts el tenien per boig, però ell ja va demanar la unitat de tots els partits catalans, ell ja va dir que la nació no podria sobreviure encotillada al cànon polític sorgit de la Constitució del 1978, ell ja va dir que el problema nostru no és això dels espanyols, sinó precisament la traïció dels propis líders. Jo recordo Xirinacs, de qui tothom se’n fotia, encara plantat a la plaça de Catalunya demanant una Assemblea d’assemblees dels Països Catalans, exigint canviar la política de partits per la demòtica, tota una sèrie de quimeres (pensaven alguns) sense les quals l’actual civisme independentista seria impensable.

Abandonada Montserrat, amb gastroenteritis i afeblit, mentre tothom celebra el Nadal de 1975 i veient la curtedat democràtica del nou règim, Xirinacs escriu al seu dietari quelcom que s’hauria de repetir tantes vegades com l’arxifamós discurs de Pau Casals a l’ONU. La prosa del geni fa plorar: “Jo marxo avui mateix, Nadal, abans del dinar de família. M’estaré cada dia davant la presó mentre m’hi deixin estar, de sol a sol. Vull que surtin els presos polítics o que em tanquin a mi. Si em detenien, no solament mantindria la vaga d’incomunicació radical amb les autoritats civils i els seus representants (silenci total), sinó que també encetaria una vaga de desobediència total. Només em mouran si m’arrosseguen o em porten dels braços. Si em deixen de nou en llibertat tornaria a ocupar el meu lloc. Jesús no ha nascut ací, però el poble el porta al senzill estable del seu cor en forma d’amnistia”.

Quan penseu que tot això del procés us cansa, que esteu fatigats d’una lluita consistent a enrabiar-se mirant el telenotícies o eixint de casa una vegada l’any per la performance de l’11 de setembre, rellegiu els capítols d’aquest llibrot extraordinari i imagineu un sol dia, només un, de la vida de Lluís Maria Xirinacs. Si aquest fos un país normal, aquest volum tindria un premi del gremi d’editors a la gosadia i l’encert de Ramon Balasch, si fóssim més que una manada de mamuts en Busquets ja tindria el premi “Serra de Plom” o el nacional de biografia. Si fóssim un país normal, ara que es traslladarà la presó Model, Xirinacs hauria de tenir una plaça, una escola, uns jardins, un trist record per l’home que va aconseguir, ell sí!, que el món ens mirés, que tot solet posant talent i coratge tingué més cobertura periodística mundial que el conseller Romeva i els seus buròcrates.

Però dos anys plantat a la Model deuen ser poca cosa i ser candidat al Nobel no deu passar d’anècdota. Si fóssim un país normal, de fet, el llegat Xirinacs no s’estaria mort de fàstic a la rambla Badal, en un edifici destinat a la demolició, sinó a la Biblioteca Nacional de Catalunya o a l’Arxiu Nacional, amb una sala pròpia. Però, per si encara no ho sabíeu, només som una tribu, i per això escarnim, encara avui, els nostres genis, als nostres més altíssims filòsofs, com si fossin autèntics tocats de l’ala. Si voleu tornar a Xirinacs, compreu aquesta biografia i ploreu de goig i de ràbia mentre la llegiu, perquè parla de tota la nostra insofrible misèria, de com n’és de burgesa la nostra mandra davant la valentia del pacifista impertinent. Tornar a Xirinacs és avui un imperatiu, ara que som a punt de viure una nova traïció dels líders. Pobret, si alcés el cap, com celebraria haver-se adormit, a la muntanya.