L’antic conseller de Cultura i Territori Santi Vila va dir exactament el mateix que els seus companys de govern al Tribunal Suprem, a saber, que l’oligarquia independentista havia tramat l’1-O com una simple maniobra per tensar la relació amb l’Estat amb l’objectiu d’obligar-lo a negociar i que, al seu torn, l’administració Puigdemont no va tenir cap intenció d’aplicar-ne el resultat. Som, per tant, al terreny del cinisme, de la catxa i del farol; però, justament per aquest motiu, és importantíssim veure les diferències en el substrat discursiu de Vila i els seus vells col·legues. Perquè Santi Vila, a qui aquest vostre articulista ha enviat més míssils que ningú, no va ser un polític que s’autoenganyés i, per tant, coneixia els seus amics convergents com per predir les seves nul·les intencions de dur el procés cap a la ràpida culminació que exigia la Llei de Transitorietat.

De fet, en Santi va enganyar molt menys els seus companys de govern que aquests el poble de Catalunya. Això no vol dir que l’antic conseller no tingui molta barra (la galta marmòria de tots aquells que han abrandat el discurs independentista mentre guardaven la carta del pactisme sota l’aixella), però la seva doble moral és molt més cortesana i excusable que la dels altres membres del Govern. En aquest sentit, Vila és una figura ideal perquè tots aquells que encara van de purs s’esbravin (i li diguin rata traïdora o d’altres reprovacions creatives), mentre així s’excusen d’imputar la mateixa responsabilitat política als seus adlàters. Així com Ponsatí va descobrir la farsa tard, i va preferir jugar la carta de fer-se l’ofesa (encara que molts ja l’havíem advertit que utilitzarien el seu prestigi per eixugar-s’hi el cul), Vila sempre en tindrà prou entonant la cançó del jo ja us ho deia.

Talment com han fet Borràs i Mundó, Vila va saltar del vaixell a temps com per no prendre mal. Però, posats a pactar amb els espanyols, en Santi va preferir no només salvar-se, sinó aprofitar els seus contactes amb la cort per mantenir-se viu. En aquest sentit, Vila encarna perfectament l’esperit de Convergència, i no és estrany que fins fa quatre dies en David Bonvehí el tingués al cap com un presidenciable modèlic i Puigdemont mai no en parlés malament: de fet, si estirem l’argument, l’antic conseller no ha fet res més que explotar el vessant pervers dels seus companys. Fracassada la unilateralitat, si el que calia era salvar-se (a través d’indults o de qualsevol altre tipus de clemència), com més aviat es comenci a pactar amb les elits madrilenyes, doncs molt millor. Encara que us pesi, tot allò que heu dit d’en Santi es pot aplicar perfectament als altres encausats.

En aquest sentit, cal entendre que tots els acusats del Suprem comparteixen un rerefons comú que Vila explicita d’una faisó molt crua. Tots, un per un, pensaven i creuen que la independència és impossible, i no pas per tota aquesta mandanga del 47% o la cançoneta de la violència, sinó perquè —en el fons, com en Santi— tots intueixen que anar fins al final els implicaria un sacrifici massa costós. Vila explicita com ningú la idea segons la qual la independència li comportaria no viure tant bé, pringar amb “uns dies a la presó” o deixar d’ingressar la nòmina i, consegüentment, no poder sortir més a prendre el sol amb uns quants boys pels volts de Garbet. Mentre els altres han pretès jugar la carta del màrtir i de la llagrimeta per poder continuar vivint de l’autonomisme quan surtin de la presó, Vila pensa que, si la cosa va d’autonomisme, millor exercir-lo dinant al Motel.

Santi Vila és un dels nostres grans cínics, perquè ell s’ha fet i s’ha guanyat la vida pensant que mai no arribarem a la independència ni a salvar la pàtria. Quan entenguis que això ho comparteix amb la seva quinta, amb tots i cada un dels nous màrtirs de la família, començarem a poder alliberar-nos de l’oligarquia. De la nostra, of course.