Santi Vila acaba de publicar un llibre sobre herois i traïdors en què parla dels recentíssims fets d’octubre a Catalunya, la qual cosa demostra en primer terme una velocitat d’escriptura envejable i una capacitat bovina per digerir la història de com-qui-diu-abans-d’ahir. Doncs bé, al llibre en Santi explica com va demanar a Oriol Junqueras que pressionés Carles Puigdemont per avançar eleccions, uns comicis que, segons l’antic conseller, perdria de ben segur com a candidat pedecàtor, però que assegurarien la presidència al republicà i la no aplicació del 155: “Si no fem el burro —li digué en Santi— d’aquí a tres mesos seràs president”. El fragment és admirable, venint d’un polític que s’autodefineix com a moderat, car diria que això d’incomplir les promeses d’aplicació d’un referèndum, com així va fer el govern del qual Santi Vila formava part, no és cosa pròpia de gent sòbria i entenimentada.

Però sobta encara més aquesta pretensió de fer-se passar per temperat quan has proposat traficar d’aquesta forma tan desvergonyida amb la presidència del país, un càrrec al qual et presentes amb la noble intenció de perdre, a canvi de no trencar amb la legalitat espanyola, noció que en l’idiolecte santivilesc també es deu poder subsumir en la conducta assenyada de “no fer el burro”. Cal que dir que, vist el comportament de la majoria dels nostres líders, l’opció de Santi Vila és comprensible, perquè aquí tothom va regalant lliçons sobre republicanisme i valentia mentre podem comprovar a diari com la judicatura espanyola marca l’agenda dels nostres parlamentaris. Que en Vila vulgui salvar-se l’emmarca en el món de la política i les seves misèries; però que jugués amb la presidència del país com en una tómbola l’acosta encara més a l’univers de la triple moral.

Un polític com Vila tenia sentit justament quan el sobiranisme podia fer el ploricó i sobreviure pactant amb les elits madrilenyes per repartir quatre duros a la Generalitat

Tot i això, tant Vila com la majoria de polítics sobiranistes creuen que podran fer marxa enrere en el temps, com si la memòria de l’1-O i de les seves promeses de tirar pel dret després del referèndum es poguessin oblidar fàcilment per part dels electors. Perquè tan ridícul i pretensiós és pensar que Catalunya tornarà a l’autonomisme tranquil amb la sola acció de Rajoy i de la seva tropa jacobina, com pensar que la majoria d’electors indepes restaran de braços plegats veient com la majoria dels seus líders tornen a parlar com Jordi Pujol mentre ja pensen en com repartir-se ajuntaments amb Iceta a les municipals del 2019. Un polític com Vila tenia sentit justament quan el sobiranisme podia fer el ploricó i sobreviure pactant amb les elits madrilenyes per repartir quatre duros a la Generalitat, i no és estrany que pugui presentar-se al món sota el lema “ni DUI ni 155”, que comparteix amb l'híper-alcaldessa de Barcelona, pel simple fet que no els compromet a res de res.

Però ara, a manca de recursos i amb un electorat que (espero i toco ferro) cada dia serà més exigent, l’aura de Vila es perdrà irremissiblement per molt que La Vanguardia li sufragui operacions de rentat d’imatge. Però que els líders no es confiïn: si continuen imitant Vila en la seva ambigüitat, acabaran sonant igualment poc creïbles i restaran devorats per la seva pròpia retòrica buida. El pitjor en política no és ser vist com un heroi o com un traïdor, sinó que la teva manca de determinació et faci invisible.