L’única forma efectiva de combatre el racisme és recordar tothora que les races no existeixen. Ordit com un fenomen d’aparença científica per Arthur Gobineau a l’Essai sur l'inégalité des races humaines (1855), el racisme va néixer amb la pretensió d’advertir als caucàsics del declivi de les civilitzacions europees en cas que els éssers més purs de les seves nacions més pròsperes del nord forniquessin amb indígenes. De fa temps, sabem del cert que pregonar una taxonomia de la població per la seva aparença òptica i els seus trets físics és absolutament ridícul. Darrerament, les societats democràtiques han intentat combatre el racisme intensificant precisament aquestes particularitats i, amb l’eclosió del multiculturalisme, associant-les amb orgull a una sèrie de pràctiques culturals pintoresques que identifiquen grups racials inexistents.

De fa temps, sabem del cert que pregonar una taxonomia de la població per la seva aparença òptica i els seus trets físics és absolutament ridícul

La denúncia de Fàtima Taleb a Badalona i el tancament a la carta de fronteres de l’administració Trump per desvetllar la por a la diferència vers l’altre són fenòmens dispars que, més enllà de palesar la pervivència dels prejudicis racials, demostren igualment el fracàs de la tàctica multicultural per combatre la intolerància. Contra la divisió injusta de la societat en qualsevol estrat biològic, insisteixo, el primordial és recalcar l’estupidesa dels mateixos caixons. Contra el racisme, liberalisme, és a dir, contra la tendència a agrupar les singularitats en trets comuns, afirmem l’individu singular, que rau precisament en la seva condició d’ésser incomparable i lliure. Només des del liberalisme, que recalca que la teva identitat te la tries tu i ningú més que tu més enllà del que aparentis o vulguin que aparentis, podrem acabar amb les tares ideològiques que ens fan idiotes.

El multiculturalisme ja ha donat de si tot el que podia esperar-se: ha permès que els filòsofs progres vagin de cool als congressos de convençuts (cobrant el que no us podeu ni imaginar) i que els socialistes barcelonins organitzin festes de la diversitat on es pot ingerir un shawarma de primer i un nigiri de segon. L’esquerra mundial (i molt particularment la catalana, tan catòlica ella, pobreta) hauria d’admetre aquest fracàs, que serà encara més gran com més s’insisteixi en una diversitat artificialment ordida des de les facultats ianquis. Insistir en la beatitud d’haver tingut un president negre, lloar la immensa paleta de colors del barri del Raval, emocionar-se amb la diversitat dels patis d’escola de la tribu va bé per fer poesia, però l’únic remei contra els imbècils que han insultat la Fàtima i contra l’estulta política trumpiana és tornar a lloar l’individu.

Les races no existeixen, només existeixes tu. I punt.