Diuen que som a menys de sis mesos per assolir allò que els cursis anomenaven l’estat propi però resulta que ens havíem oblidat del petit detall de comprar les urnes per votar! Si fa un any el vicepresident Junqueras ens informava que teníem menys hisenda que la regió de Múrcia, ara hem sabut que fins i tot la pèrfida i subvencionada Andalusia té 8.500 urnes en propietat que encara haurem de llogar a la Susanita per declarar-nos lliures. I mira que n’hem passat, de temps, pensant en les urnes, des que la Molt Honorable profe de català, amb el coll inflamat de la pròpia cridòria i abans de cobrar sou oficial, demanava la seva presència al president Mas. Però com tot a la vida, els receptacles transparents que reclouran la voluntat dels catalans s’han de pagar. Ja teníem tres-cents projectes de constitució, havíem pregonat un estat beatífic sense exèrcit i ple de roses, però els nostres buròcrates, ai las, havien oblidat de comprar-nos les urnes!

L’anècdota és risible però expressa perfectament la divisió d’un Govern que aposta en sordina per la unilateralitat però on tothom viu defugint-ne el primer pas. De moment sabem que Vicepresidència ha encarregat les urnes al departament de Governació perquè liciti un contracte de compra (unes 8.200, concretament), però la consellera Meritxell Borràs diu que necessita una petició per escrit. La cosa és molt divertida, perquè la Meritxell no en deu tenir prou amb una trucadeta ni una reunió, que diu que vol un burofax o una lletra signada amb la sang d’un vedell recentment sacrificat, és a dir que la Meritxell –en definitiva– vol salvar (o no remullar) el cul quan se li reclami desobediència. Tenim, en definitiva, un Govern conformat per autèntics herois que es van repartint el tubercle per dissipar líquidament la seva acció en el referèndum. Allò que hauria de ser motiu d’iniciativa i d’orgull, en el fons, torna a ser el cau de la puta i de la ramoneta.

Al final, haurem de pensar a autodeterminar-nos dels nostres líders per tirar endavant les seves promeses

El referèndum (beneïda CUP) encara no té data ni pregunta, però ja té una colla de gent barallant-se per esvair responsabilitats davant de la futura impugnació del Constitucional. Continuo pensant que, en comptes de viure defugint responsabilitats, les forces polítiques independentistes catalanes haurien de fer signar la convocatòria del referèndum d’autodeterminació al govern en ple i, sobretot, als setanta-dos diputats pel sí que el sustenten. Res millor per defugir l’art de liquar la responsabilitat que provocar una assumpció general del que tots els nostres polítics ens han promès. Si la compra d’uns milers d’urnes ja suscita tanta picabaralla entre els nostres dirigents, imagineu quan hom hagi d’encarar el control de la policia o del territori un cop es declari la independència. Si un tiquet de compra provoca tanta escagarrinada, imagineu la resta.

Pensava que el referèndum era un motiu d’orgull entre els nostres líders, no pas de covardia. Ara que Marta Rovira proposa que els jubilats del país ens organitzin la votació, potser la propera pensada serà demanar als expresoners de la Model que ens fabriquin unes formoses urnes de vidre, com feia la Ferrusola amb els rams de flors. Sincerament, no entenc com es pot fer el ridícul d’aquesta manera sense envermellir-se. Al final, haurem de pensar a autodeterminar-nos dels nostres líders per tirar endavant les seves promeses. President, compri les urnes. I vosaltres feu el fotut favor de fer la votació, assumiu la responsabilitat adquirida amb el poble, signeu tots els setanta-dos i el Govern en ple, poseu data i pregunta, i pareu de fer-nos perdre el temps d’una punyetera vegada. I fet això, si us queda generositat i no us hem engegat a dida, de pas defenseu el vot pel sí.