Et diré què penso dels espanyols, Xavier Domènech. En primer lloc constato que, a nivell antropològic, són una gent que em té el cor robat, perquè es passen el dia reivindicant orgullosos la seva nació (¡yo soy, español, españoool, españooool!) i, quan els dius espanyols, s’enfaden i et diuen xenòfob, etnicista, racista i fot-li amb qualsevol cosa que acabi en ista. Dels espanyols també et diré que, setmanes abans de l’1-O, van tenir la pensada d’enviar tres creuers monumentals a Barcelona, curulls de policies musculats, uns agents de l’ordre i de la unitat amb el noble objectiu d’atonyinar la padrina (¡que nos dejen actuar!) i coaccionar tots els teus conciutadans, simplement perquè volien fer una cosa tan anormal com era dipositar un vot en una urna per decidir el seu futur com adults responsables. Fixa’t si n’hi ha de coses per dir dels espanyols, amic Domènech.

Sé el que em diràs, Xavi: que tots els espanyols no són iguals, que una cosa és l’estat i l’altra són els ciutadans i que tal i que qual. Però no, estimat Domènech, perquè, contràriament al que creus, la política s’assembla molt, moltíssim, als electors a qui representa. I de la mateixa faisó que els catalans acostumem a triar líders porucs, plens de retòrica i amb escassa paraula, amb més figa que raïm, per entendre’ns, als espanyols els plau ser representats per diputats i presidents que poden ser amabilíssims, no t’ho negaré, però que quan els toquen la unitat de la pàtria tard o d’hora treuen el garrot. Si no t’ho creus, Xavi, pensa només en com el teu amic Pablito governa Podemos, i, si encara no saps de què t’estic parlant, recorda com l’Iglesias va fulminar l’Albano Dante Fachin de la sectorial catalana pel simple fet que suscitava simpaties entre l’independentisme.

Els espanyols 'progres' fa més de trenta anys que blanquegen l’autoritarisme supremacista ibèric amb unes promeses federals de tres al quarto que mai no arriben a fer-se paleses

Et sona, tot això, Xavi, o te n’has oblidat? Doncs ara et recordaré, per donar-te més pistes, no només qui són els espanyols, sinó qui són els espanyols progres, que són de llarg els meus favorits, perquè són una gent encara més pintoresca. Incapaços d’afrontar l’autoritarisme de l’estat a qui sempre acaben excusant les malifetes, els espanyols progres són els primers processistes del món. De fet, ells el van inventar, perquè fa més de trenta anys que blanquegen l’autoritarisme supremacista ibèric amb unes promeses federals de tres al quarto que mai no arriben a fer-se paleses. Recorda-ho, Xavi: que si som una nació de nacions, que si un estat regit pel multilateralisme (que és, com el mineralismo del meu admiradíssim Fernando Arrabal, quelcom que mai no acaba d’arribar), que si ara és l’hora d’un canvi constitucional. Xerrameca, Domènech, xerrameca.

Això sí, Xavi, els espanyols tenen una cosa admirable. T’envien la policia a tustar-te, t’espolien sistemàticament els recursos, són prou hàbils com perquè els nostres diputats sempre acabin renunciant als mandats del poble i al final sempre aconsegueixen que siguis tu qui abaixi el cap, entregui i/o dissolgui els tuits, i demani disculpes. Aquests són els espanyols, Xavi. T’ha quedat prou clar, Domènech?