A banda de regalar-te dots d’endeví, quan algú et pregunta: "¿Què passarà l’1 d’octubre?" assumeix amb normalitat que la història s’explica en una suma d’instants transcendentals que cauen com una llosa en la rutina diària i congelen la vida sobtadament, com la ganyota d’un sagristà quan el mossèn s'empassa l’eucaristia. Però per fortuna ni la política ni la història són com les novel·les, que per molts viaranys que tinguin sempre acaben, sortosament, amb una senyoreta que se suïcida o un soldat marxant a les trinxeres. De fet, preguntar què passarà l’1 d’octubre implicaria entendre què ha succeït a Catalunya des del 9-N i com s’ho faran Puigdemont i Junqueras per tal de superar la tàctica dels seus antecessors, segons la qual la independència és una qüestió que passa per burlar l’estratègia legalista dels espanyols i mobilitzar com més parròquia al carrer millor.

Si alguna cosa va demostrar el 9-N és que l’Estat no pot impedir una participació electoral massiva sense caure en formes de repressió i violència inaudites a l’Europa civilitzada. A la llum de l’1-O, ara ja podem entendre que Artur Mas va parir una consulta ideada per plaure tothom: el sobiranisme, al capdavall, havia complert el jurament de posar les urnes, l’univers dels comuns podia reivindicar-se com una garantia de canvi davant l’immobilisme de la dreta espanyola i el PP, al seu torn, podia escarnir-la com una botifarrada sense garanties. Si Soraya i Colau mantenen enguany exactament la mateixa narrativa és perquè esperen de nou una mobilització que se saldi en empat; és a dir, amb una participació vibrant i unes quantes inhabilitacions (la vicepresidenta espanyola sap per experiència que les condemnes a Mas i cia. no van provocar cap riuada d’indignació massiva).

L’Estat no pot impedir una participació electoral massiva sense caure en formes de repressió i violència inaudites a l’Europa civilitzada

Pel que fa a l’independentisme, els nostres diputats encara presenten rèmores conductuals del passat, com aquesta curiosa obsessió de jugar al gat i la rata amb el govern espanyol, presentant lleis que són carn immediata d’impugnació. Però la tossuderia de Puigdemont i Junqueras d’aplicar el resultat de les urnes, siguin quines siguin les represàlies de Rajoy, implica un canvi de rasant definitiu. Conscients que el referèndum és inevitable, tant Colau com Artur Mas ja han començat a fer córrer la brama segons la qual aquest només serà vàlid si inclou tothom i, en el cas del Molt Honorable 129, si la participació és alta. Quan Mas especula amb una mobilització escassa al referèndum, afirmant que una participació baixa deixaria el tema sobiranista (sic) aparcat una bona temporada, no sabem del tot si expressa una advertència o un desig personal i intransferible.

Entre tot aquest guirigall d’estratègies i politiqueria, continuo pensant que l’èxit del referèndum (d’allò que els cursis de la tribu anomenen la “capacitat d’interpel·lar la gent”) dependrà de la claredat expositiva dels seus convocants i del risc honest que assumeixin. Com he escrit més d’una vegada, el fet més curiós dels mesos previs a l’1-O ha estat l’auge de la participació del vot negatiu a la independència, una crescuda paral·lela a la determinació de Puigdemont i Junqueras a fer-lo vinculant. Els ciutadans, pensin el que pensin, no volen polítics astuts, sinó líders valents que defensin els seus interessos, i votar no a un referèndum d’autodeterminació és una opció per la qual els mandataris catalans també han de deixar-se la pell. Si el referèndum és vist com una eina per a salvar la classe política de la seva por, la gent, comprensiblement, es quedarà a casa.

Després d’un referèndum vinculant ni Rajoy podrà intentar ordir una ronda massiva d’inhabilitacions ni el sobiranisme podrà vendre gaire més motos 

Si manté la determinació, el Govern veurà ràpidament com l’1-O és només un primer pas en l’autodeterminació de la tribu. De fet, el mateix 1 d’octubre no passarà res (com diuen els espanyols de ploma gràcil; l’endemà sortirà el sol), però després d’un referèndum vinculant ni Rajoy podrà intentar ordir una ronda massiva d’inhabilitacions ni el sobiranisme podrà vendre gaire més motos que no impliquin el control quasi immediat del territori. Quan em pregunten "Què passarà l’1 d’octubre" sempre acostumo a respondre: un guany per a Catalunya. Perquè passi el que passi, veurem la capacitat de fer complir la paraula donada tant als líders catalans com als mandataris enemics. Si els nostres diputats aguanten, els regalarem la virtut de l’heroisme: si fracassen en l’intent o ens fan empassar un nou 9-N, els enviarem a la paperera de la història sense cap mena de pietat.

Passarà, així doncs, que hi haurà victòria o purga. Que no sigui doncs ‘com sempre’.