La benigna providència ha fet que el lema amb què els barcelonins han repudiat espontàniament els bàrbars atemptats del 17 d’agost passat (#notincpor) hagi calcat una de les màximes sobre les quals el sobiranisme volia impulsar el referèndum de l'1 d’octubre vinent i deixondir els votants que encara no sabien si participar-hi. Aristòtil ens recorda a la Retòrica que la por, a diferència de la desesperació, és un estat emocional-racional deliberatiu amb què especulem sobre un possible mal futur: sabem que la voluntat dels terroristes és que aquest cangueli venidor s’apoderi i tenalli permanentment la nostra activitat quotidiana, però també tenim molt clar que alguns estats viuen encantadíssims gestionant aquesta paüra per tal d’expandir impunement el seu militarisme i un desig mal dissimulat d’augmentar la coacció de la lliure voluntat ciutadana.

Barcelona i tot Catalunya han reaccionat contra la feredat que estimen els dinamiters ocupant ràpidament el que és de tots, la Rambla, i contrarestant així el fonamentalisme amb l’art del passeig, del somriure contingut i defugint també el sentimentalisme. Però, per aquest mateix motiu, la societat catalana també ha escarnit el cangueli amb què l’espanyolisme ja fa més d’un lustre que l’amenaça amb les set plagues d’Egipte, si es fes efectiva la secessió. Els estats imperials gestionen la por amb la intenció de condemnar la massa a una actitud pueril i fer passar qualsevol indici d’espontaneïtat política com la cèl·lula mare d’un acte criminal: si creieu que exagero, recordeu com el Govern espanyol ha intentat fins fa ben poc caricaturitzar la desobediència independentista amb els mateixos apel·latius violents amb què es volia desautoritzar el terror.

Els ciutadans reaccionen contra la por quan el seu esperit lliure desactiva els mecanismes que els adverteixen perversament de futuribles inexistents. D’ençà de l’atac a Barcelona, s’ha vist perfectament com la tàctica de l’espanyolisme ha estat aprofitar l’estat de xoc general per desactivar el present del debat polític, com si un atemptat terrorista fos un bolet que no s’hagués de vincular ni llegir a través del present històric. Altres encara han estat més grollers en la seva tara mental i, com han fet certs guardians del seny català, no han tingut cap inconvenient d’equiparar amb tota la pebrotera del món el caos (hipotètic) que provocaria l’independentisme a les fonts de cultiu del terror. Tot això, certament, amb la intenció gens dissimulada de relegar els ciutadans a la minoria d’edat emocional per tal de colar-los de nou el lema d’una Espanya unida per sempre en el dol.

Com de consuetud, el totalitarisme s’ha volgut disfressar de cursileria i escampar un sentimentalisme xaró, ideal per tal de crear un clima on no existeixi la responsabilitat política: ahir sobtava veure la roda de premsa del ministre Zoido, qui va tenir la gosadia de reafirmar la coordinació policial (amb dos collons, folre i manilles) emfasitzant la necessitat de convocar sovintejadament les Juntes de Seguretat Locals, les mateixes reunions que la parsimònia insofrible d’aquest polític havia ajudat a condemnar a la somnolència. Tot això mentre els alts comandaments dels Mossos insistien a Interior sobre la necessitat de no donar per morta encara la cèl·lula antiterrorista responsable dels atacs a Barcelona, pel simple fet que encara no se n’han trobat tots els responsables ni identificat el líder malfactor. Des del minut zero, la nostra policia continua impecable.

A mesura que s’atansi el referèndum, el Govern espanyol ho tindrà més pelut que mai exercitant el llenguatge de la por, contra el qual tots hem reaccionat als atemptats de la Rambla. Relligar el #notincpor amb la necessitat de fer costat al #referèndum per reprimir les tendències bàrbares que volen allunyar un col·lectiu de votants d’expressar-se a les urnes no és un joc retòric ni una fortuïtat lingüística. Perquè a casa ja fa temps que sabem que les casualitats no existeixen. Rajoy, Sánchez, Iglesias, Rivera. Recordeu-ho i prepareu-vos: #notincpor del #referèndum.